Pàgina d'inici » Dietari » Jo sóc Ningú

Jo sóc Ningú

3/4 de 9 del vespre d’aquest dijous. Veig des del balcó ple de gent passejant-se amunt i avall de la riera. Alguns amb màscara, la majoria sense. Com que és aquesta hora que dic, d’aquí poc la cosa anirà quedant més tranquil·la.

Imatge de noies adolescents, ben vestides, elegants, rialleres i inquietes, il·lusionades, al moment de trobar-se amb amics, companys de classe o coneguts amb qui deuen haver quedat. M’ha fet goig de veure-ho. Veritable record d’aquella adolescència nostra de ja fa una cinquantena d’anys. Aquells estius amb tot d’estiuejants que venien de Barcelona i s’estaven tres mesos entre nosaltres. En dèiem veranejants, en aquell temps. I també pijos -per l’accent en parlar d’una manera que ens semblava afectada i la manera de vestir que mostrava tot plegat una bona posició social o econòmica- sense saber segur si ho eren o no, només per l’aparença. Tothom en català, això sí. Si més no aquells amb qui jo em feia. El català, que no era la llengua de l’ensenyament, tot obligatori en castellà, però sí que ho era fora dels centres escolars. Quins canvis! I ara aquestes noies que he dit han fet que hi pensés i ho recordés.

I naturalment que, de diferències, n’hi ha tantes com vulguis. La més visible potser: aquesta dependència actual de les anomenades xarxes socials. I aquí no em puc tampoc estar de repetir-me. Lluitar contra els dispositius vol dir mirar de passar desapercebut, aquesta gran cosa. Que no se’t noti. I no ser detectat per la multiplicitat d’ulls i braços amb què operen els programes. Segurament érem més lliures abans, quan no existia tot això de les localitzacions, que se sàpiga sempre on ets de manera que puguis ser trobat. A favor, doncs, de la sagacitat d’Odisseu que utilitza Lluís Calvo a L’Infiltrat: Jo sóc Ningú. Una dependència del tot clara si ens aturem un instant a la pàgina 11 de L’Espectre se’n va, de Philip Roth, quan representa que ell vivia a Berkshire i feia ja onze que no s’havia ni acostat a Nova York. Llegim això seu: “No assisteixo mai a cap sopar. No vaig al cine, no miro la televisió, no tinc telèfon mòbil ni ordinador ni reproductor de vídeo o de dvd. Continuo vivint a l’època de la màquina d’escriure i no tinc ni idea del que és internet. He deixat de fer l’esforç d’anar a votar. Em passo escrivint quasi tot el dia i sovint fins a altes hores de la nit. Llegeixo, sobretot els llibres que vaig descobrir d’estudiant, obres mestres de ficció que exerceixen sobre mi tant d’influx com quan m’hi endinsar emocionat per primera vegada, i en algun cas més”. Vull dir que em sembla que no cal afegir-hi gran cosa més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s