El xantatge

Solidaritat. Has de ser solidari. És a dir, unit a d’altres per una comunitat d’interessos i responsabilitats. En la lluita contra la pobresa, per exemple. O el que sigui. Contra el canvi climàtic, posem per cas, com si servidor pogués fer res per lluitar contra el clima, que sempre ha fet i farà el que vulgui. Exactament igual que la natura. I és que sempre és com una obligació que t’arriba des de fora. No saben qui ets ni què penses ni què fas. I no pares de rebre sol·licituds, gairebé ordres, d’aquesta mena. No puc més. I generalment no me’n refio. La solidaritat no em sembla cap virtut. La caritat, sí. Però és que, a més, ningú no té perquè saber de quina manera ajudes els altres ni tampoc què fan els altres per ajudar-te a tu si es dóna el cas. No, no és cap virtut, la solidaritat. Més aviat és una forma de vanitat. Que se’t vegi que col·labores en això o en allò altre. Ben estarrufat, aleshores. La caritat, no. La caritat és invisible, discreta, queda sempre dintre teu. Vull dir que no és cap cosa pública. Per això mateix és justament una virtut. La tercera, després de la fe i l’esperança. Tinc aquesta nota presa de l’immens En aquesta part del Món, de Guillem Simó que sempre tinc present. És una nota del dietari corresponent al 9 de gener de 1992: …”L’actitud moralment més ferma és aquella que resisteix indemne el xantatge dels qui reclamen solidaritat”.