Quines delícies!

“Però nosaltres distingim -vaig dir posant-li la mà a la màniga de la túnica com a resposta a la seva apel·lació-, nosaltres distingim, pare reverendíssim!, entre els qui només volen guanyar-se el pa amb el seu treball i els qui es mengen el pa dels altres i no tenen altre objectiu a la vida sinó aconseguir-lo per mitjà de la peresa i la ignorància, i tot sigui per l’amor de Déu”.

Plaer de la lectura de “Un viatge sentimental de mossèn Yorick per França i Itàlia”. Laurence Sterne. Llibre que, com Winesburg, Ohio de tots aquests últims dies, aniria bé de tenir molt més present, però que no m’estranyaria que ni a les facultats de lletres, si és que encara n’hi ha, no es llegeixi ni es comenti. Tota una galeria de retrats, és, aquest viatge. El frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia de la llibreria. No és un viatge per monuments i catedrals. Ni per museus. Viatge per la vida perquè una noia pot ser més interessant que una catedral i un ase mort més instructiu que un filòsof viu i els detalls amables de la vida que ens fan el camí més planer. I Sterne, que t’obliga a omplir els buits d’allò que no diu i tanmateix intueixes. Viatjar amb aquest esperit és potser la principal escola. L’heroi discret que passa la vida allunyat de tot heroisme grandiloqüent.

I la veritat és que no ho sé segur, però podria molt ben ser que Sherwood Anderson hagués tingut en compte aquest viatge sentimental de Sterne a l’hora de compondre el seu Winesburg. En George i la Helen, per exemple, al capítol Sofisticació, molt ja cap al final. I aquella atracció mútua en què ella el besà anhelant, però tots dos van rebutjar ràpidament l’impuls…No hi hauria hagut manera de saber quins pensaments de dona li van passar pel cap…Però per alguna raó cap dels dos no hauria pogut explicar que, gràcies a aquell vespre que havien passat junts, havien aconseguit allò que necessitaven. Home o noi, dona o noia, per uns instants havien pogut posseir allò que, en el món modern, fa que el viatge per la vida madura dels homes i les dones sigui possible. En fi, per tal de ser breu: dos llibres per emmarcar. I després ja sé que em rentaran, em planxaran i m’emmidonaran. Quines delícies!

Allò que la gent pensa, no pas el que diu

Esdevenir deutors de persones que no coneixem, de persones que no hem conegut. També ho té això, la literatura: ens converteix en deutors dels autors que hem llegit. Deute sense interès monetari. Dec tantes coses a tants i tants d’ells! Éssers que hi són encara i éssers que continuen essent-hi a través de tot el que deixaren mentre hi foren. V-M ha estat, i és, un d’aquells amb qui més deute he subscrit i, entre moltes d’altres coses, li dec l’accés al Manual del Distraído que ja he esmentat altres vegades. Alejandro Rossi (1932-2009). D’origen florentí, després ciutadà mexicà i professor de filosofia. De l’estirp de Montaigne. En un dels pròlegs del llibre, concretament al de Monsiváis -mort ara fa deu anys-, hi ha les creences d’aquest distret que tant s’hi fixava. Crec en els substantius i els seus complements, els adjectius, crec en els verbs i en els ritmes de les frases. I en l’esperança del civilitzat, una esperança que no rau en la il·lusió del progrés infinit sinó en el do concedit per l’Humanisme i la literatura d’acostar-se al passat sense prejudicis, al present i a les idees, als temes polèmics i als temes insignificants. Estirp de Montaigne. Escriure bé és pensar bé, però no tan sols pensar bé. És també fer del gaudi de l’idioma l’instrument per excel·lència de la civilització. L’honor d’aquest deute i el plaer d’aquest Manual del Distraído.

I en aquest mateix sentit, no em puc estar de referir-me a una cita que extrec de la relectura de Winesburg, Ohio, llibre que fa una setmana vaig esmentar aquí mateix. En un dels capítols, La Mestra, ella mateixa (Kate Swift) intentava que el jove George Willard tingués consciència de les dificultats amb què toparia si de veritat volia ser escriptor tal com ell assegurava. Sherwood Anderson és impressionant i fa que la mestra digui al jove aquestes paraules: “Hauràs de conèixer la vida. Si de debò vols ser escriptor, has de deixar de jugar amb les paraules. Seria millor que abandonessis a idea d’escriure fins que no estiguis més ben preparat. Ara és el moment de viure. No vull espantar-te, però et voldria fer veure com n’és, d’important, el que vols aconseguir. Escolta: el que cal aprendre de veritat és allò que la gent pensa, no pas el que diu.” I deixem-ho aquí, de moment.

Eviteu el ramat

Més d’un segle fa ja, segons Edicions Gallimard, del Monsieur Teste (1919), de Paul Valéry (1871-1945), aquest llibre gloriós del qual tinc un exemplar d’aquells que publicà Laertes el 1980 i amb edició de Jordi Llovet i Àlex Susanna. Plaer de rellegir-lo, de tornar a fullejar-lo. Entre moltes d’altres coses, Valéry hi escriu en relació a la glòria i diu uns mots que em semblen la mar d’encertats i clarificadors. Mots que són com claus: la recerca de la glòria acaba per reduir-nos a voler agradar de manera suficient als altres, i a renunciar a agradar-nos infinitament a nosaltres mateixos, aquest individu que som per damunt de tot. ¿Ens agradem prou quan ens mirem de veritat i ens veiem tal com som?

Hi esmenta també, en un punt determinat, el personatge de Huysmans, Des Esseintes, per tal de donar a entendre que la manera com ell mateix (Valéry) valora la política no difereix gaire de la de l’esmentat Des Esseintes en el sentit que aquest hi flairava una ximplesa tan inveterada, una tal execració de les seves idees particulars, arrelats en aquells cervells estrets dels negociants, preocupats exclusivament de les estratègies i els diners i aptes únicament per a aquesta baixa distracció dels esperits mediocres, la política, que retornava enfurismat a casa i es tancava amb pany i clau entre els seus llibres. I aleshores Valéry diu: “Hi ha, però, la xusma d’aquesta professió i entre ells hi compto tots aquells que practiquen la política -és a dir, la tàctica d’acció directa sobre el públic, la depreciació dels individus més que no la crítica de les obres, les injúries i les calúmnies…sense reconèixer que allò que fan sempre té a veure amb l’enveja i la rancúnia, d’altra banda tot sàviament calculat…”

I el que us dic és que sou un neci. I feu el favor de no comparar-me amb d’altres: primer perquè no em coneixeu -i a més, tampoc no coneixeu els altres…I mireu, tots els necis apel·len a la humanitat i tots els febles a la justícia, interessats com estan, uns i altres, en la confusió. Eviteu el ramat i el balanç d’aquests Justos tan mal instruïts; copegem sobre el que volen fer-nos els seus semblants. Recordeu només que entre els homes no existeixen sinó dues relacions: la lògica o la guerra.

I és que mai no pensem que allò que pensem ens amaga el que som. I no oblidéssim pas aquesta altra anotació seva en un dels quaderns de Tel Quel: L’Estat, doncs, és “amic de tothom, però enemic de cadascú.”

Aquest resum de l’existència

M’arriba aquest poema que no sé de qui és. La veritat és, però, que em sembla que no es pot explicar ni resumir. Tot ell és un precís, lúcid i del tot tendre resum de l’existència:

A LA DERIVA

La vida l’he castigada vivint-la.

Fins on el cor m’ha sostingut

ardidament m’hi llançava.

Ara la meva jornada no és

sinó un estèril succeir-se

de ruïnosos costums,

i voldria fugir del negre cercle.

Quan em retiro, al punt de l’alba,

m’arbora un rampell, un desfici

de no dormir:

somio partences absurdes,

deslliuraments impossibles.

Ai las. La meva closa

i ardent recança

altra eixida no té

que la son, si venia.

En va, en va forcejo

per ser senyor dels dies

que em trabuquen, remorosos.

Jo naufrago en el temps.

(D’altra banda, i exactament entre parèntesi, diu que hi ha hagut un 94% d’aprovats a la Selectivitat. I un cop més em demano què selecciona, la Selectivitat. ¿De què serveixen concretament les PAU? Ja els deurà suspendre la vida, oi? O potser no, vés a saber.)

L’únic esforç superflu

A la que el cos no està al 100% apareix sempre una certa misantropia, és a dir, una certa aversió al tracte amb els altres humans. Aquell estat en què s’anhela no desitjar res de la gent i fer la pròpia via, en què es creu que els sentiments positius, igual que els negatius, són igualment superflus. El desig de no retreure’t res a tu mateix i no retreure res a ningú. Que la feina, o les ocupacions, sigui l’únic esforç superflu permès. Que la humilitat sigui l’única virtut supèrflua consentida. La misantropia és, també, aquell estat en què es tendeix a creure que la felicitat només és possible en el si del descoratjament i de la desil·lusió. La misantropia aporta, a més, algun instant de lucidesa quan hom s’adona que s’és feliç quan no es necessita res, quan no es té res pendent. Ai de qui cregui que la felicitat depèn de tenir algun triomf concret entre mans! I saber que no sempre fas el que vols, però procurar no fer mai allò que no tinguis ganes de fer. Fugir de pressions ambientals, psicològiques, sociològiques , morals, polítiques. Però ja dic que això és quan el cos no es troba, com ara, al 100%. Després, vés a saber. Això sí: sempre detestant aquest menyspreu permanent a la intel·ligència i a la cultura, la barbàrie normalitzada, la vulgaritat com a prestigi, l’estafa del bilingüisme, la solemne i suprema hipocresia del “bonisme“, el parlar a crits, els gargalls llançats al bell mig de la vorera…

Rostres de totes les races

Més de set mesos, ja, sense baixar a Barcelona. Concretament des de mitjan desembre passat que no hi baixo. Hi vaig anar expressament a veure The Irish Man en una de les sales de cine que hi ha al centre comercial de les antigues Arenes. Una hora d’anar, una altra de tornar i les poc més de tres hores i mitja que dura la pel·lícula amb la més que encertada mitja part inclosa. Quina gran impressió! Aquella mena de tristesa crepuscular del director, el per a mi sempre imprescindible Scorsese. Més de set mesos fa ja d’aquella, de moment, última visita a la ciutat que ara se m’apareix en vídeos i fotografies amb carrers plens de coloraines per terra i barrots de tota mena i carrils per a les bicis i patinets i tot d’altres martingales. Com si fóssim nens petits i amb el perill i la inseguretat que tot això comporta. I mira que he estimat, i estimo, Barcelona, eh! No puc dir el mateix, però, de tots aquests que ara mateix la governen. La ciutat els sobrepassa i els ve del tot grossa. No hi estan a l’altura. Enyorança, sí.

I enyorança, també, perquè com més va menys testimonis van quedant de la nostra vida. I no només per amics i coneguts que se’n van anant sinó perquè, si ens observem des d’una certa altura -procuro fer-ho des d’aquest quart on visc (el més alt d’aquesta finca), que tampoc resulta tan elevat com el que faria falta- resulta espantós adonar-nos de la poca cosa que som, de la poca cosa que sabem de l’espècie de la qual formem part ni de cap dels nostres propòsits o objectius i, encara menys, del final segur que ens espera de tot plegat. I ni em sembla que calgui cap mena de saviesa per adonar-nos de tot això. Jo no sóc savi. No sé res de res. Tret de l’alfabet de la nostra llengua. Tot ho copio, d’altra banda. I miro de fer-m’ho meu. I això és tot.

Tot, si exceptuem que el deport ja no m’agrada. o, més ben dit, no m’agrada en què s’ha convertit. Sobretot el futbol, però no només. De primer a causa de com la gent odia la gent que duu una samarreta amb uns altres colors. Però, si parlem dels actors, no costa gens adonar-se de fins a quin punt n’arriben a ser, de vanitosos, rebent com reben un salari desorbitat i escandalós i cremant els millors anys de la vida abans que puguin adonar-se de què va exactament tot plegat. I com fingeixen que s’han lesionat. I com s’escuren el nas directament sobre la gespa, sí. Es premen amb força un forat del nas per tapar-lo i aleshores expulsen els mocs per l’altre. Mare de Déu, baixeu, baixeu! Rostres de totes les races. I moltes gràcies, Julian Barnes, un cop més, d’aquest impressionant El Sentit d’un Final!

Un eminent heterodox de l’Europa burgesa

El dia de Nadal de 1956 un dels pacients del sanatori mental d’Herisau, a la Suïssa oriental, va sortir després de dinar a passejar fins al cim del Rosenberg des d’on es pot contemplar una vista màgica de les muntanyes d’Alpstein. Al cap d’unes hores un parell de vailets van trobar el seu cos estirat damunt la neu. El mort era Robert Walser, nascut a Biel, ciutat bilingüe del cantó de Berna, el 1878, un dels més grans, independents i enigmàtics creadors en llengua alemanya, l’escriptor predilecte de Kafka, que duia vint-i-set anys reclòs primer a Waldau i després a Herisau sense escriure ni una sola línia, mut i aparentment passiu. La seva obra extraordinària, es miri per on es miri, s’havia acabat amb l’aparició de “La rosa” el 1925.

La història tràgica de Robert Walser és la d’un eminent heterodox de l’Europa burgesa i decadent tan ben representada per Thomas Mann. Ell, però, fou sobretot un home solitari i sotmès a les pujades i baixades de la vida. Les seves caminades fora de tota mesura són cèlebres. I precisament un dels seus més bells llibres és “La Passejada” (1917), que des de fa tres anys tenim en versió catalana a través de Flâneur i amb traducció de Teresa Vinardell Puig, on un poeta surt a passejar i elabora una concisa miniatura del variat espectacle en blanc i negre del món que capten els seus ulls imaginatius.

I Walser va anar cisellant una obra singular, commovedora i ferotge que, curiosament, a la seva època va desfermar la burla i fins i tot el menyspreu dels seus col·legues, i que no va mai aconseguir d’arribar al públic. Hi ha tres grans novel·les, totes tres referents obligats: “Jakob von Gunten”, “L’Ajudant” i “Els germans Tanner”. I a la mateixa altura dos petits relats magistrals, aquest que dic de “La Passejada” i també “La Rosa”. Ah! I encara “El Quadern de Fritz Kocher” i “L’Habitació Pròpia” i aquell seu “Diari de 1928” i els “Microgrames (escrits amb llapis)“.

I diria que hi ha dos responsables de la difusió entre nosaltres de l’obra de l’escriptor suís. De la difusió, però també de la fama i el prestigi. Un és un personatge del tot revulsiu en la vida de l’escriptor: Carl Seelig. Periodista, editor i escriptor, fill d’una família rica de Zürich, va dedicar la seva fortuna i considerables esforços a ajudar escriptors en dificultats o amb mèrits no prou valorats. Seelig era devot de l’obra de Walser i un dia de 1936 va començar a visitar-lo al sanatori i, un cop va aconseguir vèncer-ne les reticències, començaren a emprendre junts llargues caminades, agradables passejades per les rutes del cantó d’Appenzell. I Seelig va fer que Walser abandonés el seu mutisme i s’avingués a mantenir llargues converses amb ell. I és que Seelig, oïdor privilegiat, anotava frases, estats d’ànim, impressions, detalls, que després de la mort de Walser es van transformar en un llibre extremament valuós . Entre nosaltres només n’hi ha, que jo sàpiga, una edició, en castellà, de l’editorial Siruela que l’any 2000 va publicar amb el títol de “Paseos con Robert Walser”. I és de les coses més delicioses que mai hagi llegit i que recomano vivament.

Dues petites mostres a tall d’exemple: el 19 d’octubre del 1943, mentre prenien una copa a l’estació de St. Gallen, Walser va començar a parlar de la vellesa. I deia (tradueixo): “Només un percentatge de persones curiosament petit sap gaudir de la vellesa, tenint en compte que pot arribar a ser tan i tan satisfactòria. S’ha comprovat que el món aspira a tornar sempre a les coses senzilles, elementals. Per instint, per instint sa, hom es resisteix que ens domini allò que resulta excepcional, estrany. La cobdícia extrema cap a l’altre sexe s’ha extingit, i ja només aspirem al consol de la naturalesa i a les coses concretes i belles que estan a l’abast de tothom que veritablement les anheli. Per fi ha desaparegut la vanitat, i un s’esplaia en la gran calma de la vellesa igual que sota la suavitat del sol”. I el dia de Nadal del 1955, just una any abans de la seva mort, parlant amb menyspreu de l’excessiva concessió de premis literaris a principiants: “Si els malcrien tan aviat, continuaran essent nens eternament. Per fer-se home cal sofriment, cal que hi hagi primer manca de reconeixement, cal lluitar. I l’estat no pot convertir-se en llevadora dels escriptors”. I més coses: “al diable amb la dèria miserable de semblar més del que s’és”. “La gent com vostè respecta els diners, i el respecte als diners fa que no respecti res més“. “L’home interior potser és l’únic que existeix de veritat“…

Però he dit que hi ha, com a mínim, dos responsables de la difusió de Walser entre nosaltres. Un és el llibre de Seelig, ja esmentat. L’altre és Enrique Vila-Matas i, sobretot, la seva novel·la “Doctor Passavento”(2005), autèntic monument literari en si mateix, que tracta de la voluntat de passar desapercebut, de desaparèixer en fi, que és allò que un dia de 1929 Walser segurament va decidir fer amb ell mateix. 27 anys abans de morir-se.

(Només faig vida social quan tinc ganes d’avorrir-me. No sé, ara mateix, qui ho va dir, però em sembla brillant. Devia ser el mateix que, parlant de literatura, va dir que no puc donar-te’n lliçons: puc només dir-te quins llibres he llegit i quins escriptors m’han agradat.)

Winesburg, Ohio. Lectura i relectura

Tantes i tantes novetats! La veritat és que no n’estic gens al cas. On vas a parar. Impossible donar-hi l’abast. Sobretot perquè la llista de llibres que fan cua perquè els llegeixi és tan i tan grossa. Llibres que, en general, són d’èpoques passades. No hi fa res, al contrari. Segurament les coses més importants i bàsiques ja han estat dites i escrites. I em fa tot l’efecte que la resta és anar fent voltes i més voltes a les qüestions bàsiques de l’existència. I que consti que no estic pas en contra de les novetats. Tothom n’ha de viure. Autors, editors, llibreters, crítics literaris…Només faltaria. Ara: servidor és d’aquells que per Sant Jordi (o santa Brígida) no en compra mai, de llibres. El dia del llibre és cada dia, excepte aquest que dic. I és per això mateix que torno sempre a obres del passat, més proper o més llunyà, tant és. Llegir i rellegir. Procuro no oblidar mai que el més important de la lectura és la relectura.

I així ara he tornat a aquelles històries aparentment insignificants, però en el fons extraordinàries que tenen com a autor un dels grans narradors nord-americans dels anys 20, Sherwood Anderson (1876-1941). El llibre on hi ha aquestes històries que protagonitzen personatges sense rellevància aparent és Winesburg, Ohio, una meravella que El Cercle de Viena edità i publicà l’octubre del 2009, amb traducció impecable de Francesc Parcerisas. Un escriptor vell mata les hores, des del llit, contemplant tot el que passa sota la finestra de la seva habitació al carrer principal de Winesburg. I sembla que no hi hagi de passar gran cosa atès que Winesburg no és res més que un poblet polsegós de l’oest mitjà dels EUA. Però hi ha la gent, és clar. Als pobles, per petits que siguin, sempre hi ha la gent que hi viu, i a Winesburg hi ha sobretot grangers i botiguers, i, a més, uns quants metges, un banquer, un vicari presbiterià que espia la mestra, la mestra que cada nit llegeix al llit, nua, fins que agafa el son i, aleshores, el capellà veu capgirades totes les categories morals que posseïa o es creia posseir. I hi ha la gent que beu i tot allò que arriba a confessar sota els efectes de l’alcohol, i els rumors, i allò que ningú no diu però que l’escriptor vell, des del llit, sap perfectament descobrir a través de qualsevol gest imperceptible. Epicentre de vides on tots aquests personatges han intentat, intenten, amagar la veritat de tot allò que en el fons són. I no sé si Anderson havia llegit, abans d’escriure’l, els contes dublinesos de Joyce. No ho sé, però podria ser. Sigui com sigui, Winesburg, Ohio. Plaer de llegir i de rellegir aquest llibre. Anderson, el mestre de la generació perduda, més que Cheever o Richard Ford, per exemple, o que Carver, i que degué influir, segur, gent com Hemingway i Faulkner i Scott Fitzgerald i d’altres, morí a Panamà el 1941 en empassar-se l’escuradents que sostenia l’oliva del martini que prenia. Es disposava a emprendre un viatge a l’Amèrica del Sud. Tot plegat, ple de revelacions i epifanies.

Les diria massa grosses. Els indecisos

Merder amb Juan Marsé, veig, ara que és mort. Aquest fet, però, no em fa canviar gens allò que sempre n’he pensat. Escriptor català que va escriure en castellà. Molt bé i res a dir-hi, només faltaria. Cadascú escriu en la llengua que vol i li fa més gràcia o s’hi sent més hàbil. Ara: les nacionalitats de la literatura només tenen a veure amb la llengua emprada i amb res més. Si escrius en castellà, tot i que siguis català, pertanys a la literatura castellana. Si escrius en català, siguis d’on siguis, formes part de la literatura catalana. Així de clar. No fa cap falta tibar més la corda. D’altra banda, “Últimas tardes con Teresa” i “Si te dicen que caí” són els dos únics llibres seus que he llegit. I ja fa temps. M’agrada com escrivia, he de reconèixer-ho. I mira que Marsé no és pas l’únic amb qui em passa això. Vull dir que hi ha escriptors catalans (en castellà) que admiro pel que escriuen i per com ho escriuen i pel domini que demostren tenir de la llengua. El que em fot, i no suporto d’alguns d’ells, entre els quals Marsé mateix, és que s’hagin declarat enemics acèrrims de qualsevol cosa que soni a català. Partidaris d’un federalisme d’esquerres, o no sé què, però sempre amb l’ús del castellà (llengua de Castella) per bandera. El fet de pertànyer al “Foro Babel“, per exemple. Quina cosa! I no m’allargo senzillament perquè les diria massa grosses. En fi, Marsé, Juan Marsé, ACS!

I, canviant de tema, aquest petit plagi de Cioran. Dubtes i indecisions. Podria ben bé dir, en el meu cas, que dubto i, per tant, existeixo. Ara bé: hi ha aquella cosa que diu que un desconegut acaba d’explicar-me que ha matat no sé qui. No ha anat a buscar la policia perquè ningú no sospita d’ell. Sóc l’únic que sap que ell és l’assassí. ¿Què he de fer? No tinc l’audàcia ni la deslleialtat (ja que m’ha confiat un secret, i quin secret!) per anar a denunciar-lo. Em sento el seu còmplice, i em resigno a ser arrestat i castigat com a tal. Alhora, em dic que això seria una bestiesa. Tot i això, potser sí que vaig a denunciar-lo. I així continuo fins que em desperto.

L’interminable és l’especialitat dels indecisos. No poden resoldre res a la vida, i encara menys quan somnien. Perquè quan somnien perpetuen els dubtes, la covardia i els escrúpols que els defineixen. Són gent idealment aptes per al malson. I el que em demano, però, és què faríem si no dubtéssim i no fóssim indecisos. ¿Hi ha res que sigui segur, a banda de la mort, és clar, i de l’inconvenient d’haver nascut?

El sentit de ningú

El seny, d’altra banda, no té res a veure amb allò que en diem sentit comú. Res o gairebé res. Aquest sentit comú no es pot confondre de cap manera amb el fet de tenir una actitud assenyada. Segueixo Ferrater Mora, encara. I és que podria dir-se fins i tot que el seny i el sentit comú són actituds totalment contràries i que, per bé que no s’exclouen, de cap de les maneres no es complementen. El sentit comú al·ludeix a la vulgarització, a l’eliminació de l’ideal, a la supressió de l’esperit. Podríem perfectament dir que l’ésser amb sentit comú és l’ésser incapaç d’enlairar-se per damunt del que és habitual i rutinari, aquell que passa per davant de les coses sense veure’n res més que no sigui l’aparença i que, per dir-ho amb una fórmula procedent del quixotisme, no veu sinó molins de vent i ni tan sosl per desfogament poètic no és capaç d’imaginar-hi gegants. Sentit comú: creences rutinàries. Absència de qualsevol experiència personal. És cert que, de vegades, tant l’un com l’altre, tant el seny com el sentit comú, poden arribar al mateix judici. El del seny, però, està ple d’experiències (personals, individuals) i no sembla ser sinó l’embolcall verbal d’aquestes experiències. El sentit comú, no. El sentit comú porta dintre seu les deixalles mortes d’una experiència que ni individualment ni col·lectiva no ha estat reviscuda. En definitiva, el sentit comú no és ni tan sols el sentit de tothom, perquè no és el sentit de ningú, perquè ningú no l’ha pogut reviure ni renovar. I que no enganyin. Seny és un mot que no té traducció. Tampoc rauxa, no en té. Ni “arrebato” ni res!