El bilingüisme és la mort del català

Tornem-hi. Això no s’acaba mai. No tinc res contra el castellà. No tinc res contra cap llengua. El castellà, però, no és la meva llengua. No ho ha estat mai, no ho serà mai. I no hi tinc res en contra. Però jo no sóc castellà. M’encanta Vila-Matas i també Mendoza (que són catalans, però que no escriuen en català, no passa res) i molts d’altres, però quan els llegeixo sóc del tot conscient que aquella no és la meva llengua. Som a Catalunya i la llengua d’aquí és el català. Se n’hi parlen moltes d’altres, també el castellà, i molt. Però el castellà és la llengua de Castella, país que imposà arreu de la Península, excepte Portugal -perquè els portuguesos se n’alliberaren-, a través de les armes i de decrets i de decrets, l’obligatorietat de la seva llengua i la inhabilitació de totes les altres. I tot això ha continuat i ha continuat. Som encara, malgrat no s’acabi de dir obertament, en ple 155. I la tele no se n’escapa. Al contrari. Recordem que, la tele, se la van voler carregar. I que ara fa deu anys justos d’aquell escàndol de l’Estatut, votat i aprovat en referèndum acordat i que, després, el Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya es carregà de la manera que ho va fer. Vull dir que no m’estranya que ara apareguin serials bilingües, castellà i català, i que TV3 emeti aquest que diu que es diu “Drama” i que no he vist ni penso veure. Ara ja fa un cert temps que de TV3 només segueixo les notícies, i encara. El bilingüisme és la mort del català. No sé el temps que fa que se sap que això és tan cert com el fet que ara mateix falten quatre minuts perquè sigui les onze de la nit d’aquest dimarts, últim dia de juny. I és que, a més a més, tenim entre nosaltres tota aquesta gent que diuen ser catalans només pel fet que viuen i paguen impostos aquí. Gent que, tot i que alguns saben la llengua a pesar de fer-la servir ben poc, el que voldrien per damunt de tot seria que el català desaparegués i, amb ell, també el país. Recordo Josep M.Espinàs a l’Avui del 9 d’abril del 1981, i mira que ja fa anys, gairebé quaranta: “Són gent que es consideren ofesos per l’existència normal del català, la supervivència del qual els repèl com si es tractés d’una injustícia”. En fi, el que vull dir una vegada més és que, si transigim amb la llengua, val més que ho deixem córrer tot. Perquè vam perdre la batalla del segle XVIII, també la del segle XX. I ara el que tocaria és guanyar la guerra i acabar per sempre amb aquest drama.