Pàgina d'inici » Dietari » La música

La música

Sant Pere i Sant Pau. S’acaba el dia. El dia que sempre se celebra l’aniversari de la consagració de la Parròquia quan s’independitzà de la d’Arenys de Munt ara fa 334 anys. Normalment es fa cremar la bóta. No pas enguany. Enguany el que hi ha hagut al final de la il·luminació dels fanalets de recordatori, i del repic de campanes, ha estat una encesa de coets. De seguida m’he demanat si hi ha encara gaire gent a qui agradi el soroll dels coets en esclatar. Aquests sobresalts espantosos. Parlo per mi, naturalment. Em demano també si és per força que hem de celebrar així les festes i els aniversaris del que sigui. Els focs artificials són tota una altra cosa. Potser fins i tot més artística. Però el soroll i l’esclat dels coets, les traques, ¿de què serveixen? ¿De què serveix l’efecte que fan, l’esclat i l’espetec?

Mirava i veia i sentia Joker quan ha passat això d’aquest soroll que dic. La filla petita em va dir que aquesta pel·lícula no valia la pena. No l’he acabat de veure encara, però diria que sí, que val molt la pena tenint en compte el món que vivim. Mentre la veia, però, en algun moment m’ha vingut a la memòria El Pianista de Roman Polansky (2002). No tenen res a veure, és clar. Però els coets que m’han interromput la visió de Joker, m’han fet pensar en la música, el contrari de tot esclat i de tota traca. Perquè al Pianista hi ha aquell oficial alemany, que encarnà Thomas Kretschman, que no delata el pianista jueu (Adrian Brody) quan el tenia perfectament a les seves mans i que, al contrari, el protegeix i l’alimenta i l’abriga. Aquesta pel·lícula em sembla impressionant i no em canso mai de veure-la. El terror nazi. Hitler, i també Stalin, segurament de les coses pitjors i més horroroses i inhumanes que han succeït al llarg la història. Aquell oficial no sé si era ben bé nazi, però, si més no, estava al servei de l’exèrcit que representava el terror més terrorífic. El subjugava la música tanmateix. I en sentir el pianista fugitiu, se n’apiadà. Al cap de molt poc la guerra es va acabar i el pianista, alliberat, va viure i actuà fins el 2002. L’oficial alemany, captiu en un camp, ni tan sols demanant si algú coneixia el pianista Szpilman que ell havia ajudat, va aconseguir viure més enllà del 1952, presoner.

Segurament en tot hi ha excepcions. Excepcions que gairebé mai no es tenen en compte. La importància de la música en aquest cas. I en tants i tants d’altres.

One thought on “La música

  1. Vaig veure “El pianista” i em va impactar la destrucció d’aquella família jueva de classe mitjana i de cadascun dels seus membres, excepte ell, el pianista. Cap altra pel.lícula sobre l’horror nazi m’ha causat tal impressió. Suposo que pel fet que és fàcil identificar-se amb tots ells.

    I l’oficial que salva de morir el músic, un raig de llum, d’humanitat, dins una història real i terrible.

    No he vist “Joker” però ja la buscare.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s