Estima ser ignorat

El fet de sentir-me sobrer no té, però, res a veure amb el fet de passar-m’ho malament. Al contrari, m’ho passo la mar de bé, faig el que vull i quan vull gairebé sempre dins de casa, això sí. El que passa és que observo i el que veig i sento com més va menys m’agrada. A la televisió, ara per Sant Joan anuncien ja la marató solidària de Nadal. És impressionant. A més la caixa ja la tenen oberta i ja pots ingressar-hi el que vulguis i tantes vegades com vulguis. I després, com ara mateix, falten cèntims als hospitals i els metges i les infermeres es veu que tenen un sou de vergonya. I no diguem ja las senyores de fer feina, és a dir, les de la neteja. En fi, som un país del tot solidari. I també ploramiques. I que consti que no sé res de res, però la sospita no puc evitar-la de cap manera.

Sentir-me sobrer. Que ja hi sobro. El fet de ser ignorat. Cioran cità això de Tomàs de Kempis i la seva Imitació: Ama nesciri. Estima ser ignorat. Només estem contents de nosaltres mateixos, i del món, quan ens conformem amb aquest precepte.

I vinga demanar eleccions. Uns i altres. I tothom sap perfectament que aquesta és una decisió que correspon únicament al President. A ningú més. Ni negociar data ni res. Seran quan al President li sembli bé. Així està escrit. Tal com també està “escrit” que ell no continuarà. I la veritat és que en el fons em sembla que també Cioran tenia raó quan va dir que no tenim cap altra opció que no sigui la de triar entre l’abstenció i el remordiment. Abstenir-se és també una manera de votar, ja ho vam dir. I potser més perillosa i tot. I pensem també que tot desig vençut dóna força. I que, mentre més ens allunyem d’aquest món sense adherir-nos-hi, més el dominem. La renúncia confereix un poder infinit. I així fins al final. Un final en què, si la mort és tan terrible o horrible com diuen, ¿com és que al cap d’un cert temps considerem feliç no importa qui, amic o enemic, que ha deixat de viure? I uns mots del meu germà (d’en Cioran) en relació als trastorns i els mals que patí la nostra mare: “LA VELLESA ÉS L’AUTOCRÍTICA DE LA NATURA“. La vellesa i aquella ànima que no ha pogut emergir ni realitzar-se sinó a expenses del bon funcionament dels òrgans. Després del fet de ser ignorat.