Pàgina d'inici » Dietari » El sentit d’un final

El sentit d’un final

Tafanejar: indiscrecions, murmuracions. O xafardejar, tant és. Parlar o malparlar dels altres sense saber-ne exactament de la missa la meitat. Tan sols allò que en diu la gent. Saps què? Saps què m’han dit? Ara: a la pel·lícula El Dubte (Doubt), de John Patrick Shanley (2008) i amb protagonistes com Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman he sentit segurament una de les descripcions més precises en relació al fet de xafardejar. Les xafarderies són com les plomes que surten del coixí quan el punxes a l’aire lliure. Se les endú el vent i es perden. I ja no se’n sap mai més res. Hi ha gent que ens agrada i gent que no ens agrada. Res més. Però això no té cap importància. També s’ho endú el vent. La història, la història. Tot allò que se’n va acaba tornant. Tard o d’hora.

De manera que més m’estimo tornar un cop més a Julian Barnes i al seu El Sentit d’un Final (2011) amb aquestes nou anotacions: 1a) Tot allò de què tracta la Literatura: l’amor, el sexe, la moralitat, l’amistat, la felicitat, el sofriment, la traïció, l’adulteri, el bé i el mal, els herois i els dolents, la culpa i la innocència, l’ambició, el poder, la justícia, la revolució, la guerra, els pares i els fills, les mares i les filles, l’individu contra la societat, l’èxit i el fracàs, l’assassinat i el suïcidi, la mort, Déu. I les òlibes de paller. – 2a) La Història són les mentides dels vencedors. – 3a) Havia llegit en alguna banda que, si vols que la gent pari atenció al que dius, no s’ha d’alçar la veu, sinó abaixar-la: això és el que realment crida l’atenció. – 4rta) No m’agrada la brutícia, i no m’agrada deixar brutícia. He optat per la incineració, si ho voleu saber. – 5a) Quan som joves, somiem futurs diferents; quan som vells, somiem passats diferents. – 6a) Havia perdut els amics. Havia perdut l’amor de la meva dona. Havia abandonat les ambicions que havia cobejat. Havia volgut que la vida no m’empipés gaire, i me n’havia sortit (i quina pena feia). – 7a) I la veritat és que no m’estava amb ningú, i així havia de ser. Si més no, perquè tenia un embolic del meu passat que havia de reavaluar, sense res més que els remordiments per companyia. – 8a) A més, en aquella època, si deixaves prenyada una noia i ella no volia avortar, t’hi casaves: les regles eren aquestes. – i 9a)– La història no són pas les mentides dels vencedors, com una vegada vaig assegurar per pura xerrameca al bo d’en Joe Hunt; ara ho sé prou. Són, més aviat, els records dels supervivents, la majoria dels quals no són ni vencedors ni perdedors.

En fi, sigui com sigui, aquesta sensació que tinc, de començar a sentir-me sobrer.

4 thoughts on “El sentit d’un final

  1. Retroenllaç: La vida | miquelcolomer

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s