Bloom i l’aigua així de bullida

Bloomsday 2020. Recupero aquesta entrada d’ara fa cinc anys. Per cert que no he fet mai anagrames amb el meu nom. Ni de jove. Que estrany!

La llista innombrable de suprems ideals, de somnis si volem dir-ne així, del senyor Bloom en aquella Ítaca del capítol 17 del llibre. Somnis i ideals ridículs simplement perquè s’hi fan explícits fins al detall més mínim. També a nosaltres ens fa sentir ridículs de tant com ens assemblem a ell només que ens posem a analitzar i catalogar, sense mentir-nos, les nostres veritables il·lusions. El senyor Bloom, encarnació estadística de “l’home mitjà” si no fos, és clar, la seva addicció al joc lingüístic. Per exemple,

-¿Per a quin propòsit personal podia Bloom haver aplicat l’aigua així bullida? -Per a afaitar-se.

-¿I quins avantatges esperava afaitant-se de nit? -Una barba més suau; una brotxa més suau si se la deixava intencionadament, d’afaitada en afaitada, a la seva sabonera aglutinada; una pell més suau si hom trobava inesperadament coneixences femenines en indrets remots a hores inhabituals; tranquil·les reflexions sobre el transcurs del dia; una sensació de més net en despertar després d’un son més refrescant, ja que els sorolls matutins, les premonicions i pertorbacions, el clasc d’un dipòsit de llet, els dos trucs d’un carter, un diari llegit, rellegit en ensabonar-se, reensabonar-se al mateix lloc, un xoc, un tret, distret per res que el distragués, podia ocasionar una marxa més ràpida d’afaitada i un tall, incisió en la qual un esparadrap amb precisió tallat i humitejat i aplicat s’adheria com calia.

-¿I per què l’absència de llum el molestava menys que la presència de soroll? -A causa de la seguretat del sentit del tacte en una mà ferma plena masculina femenina passiva activa.

-¿Quins anagrames havia fet amb el seu nom, de jove? – Leopold Bloom, Ellpodbomool, Molldopeloob, Bellopodoom, Oldolle Bo, M. P.

I així al llarg de 72 pàgines. Ulisses, i Joyce i el seu senyor Bloom d’aquest capítol 17 -aneguet lleig-, i la versió impressionant de Joaquim Mallafrè. I el Bloomsday d’avui mateix. Dublín 1904, el Davy Byrne’s pub. I tots nosaltres, en fi. Preguntes i respostes. Igual, o gairebé, que si fos un catecisme.