M’estimaria més no fer-ho

El fet de no sentir-me espanyol no em ve pas d’ara. Em ve des del moment que vaig començar a anar a escola i no entenia res del que em deien. Aquells “hermanus” parlaven una llengua que no era la de casa, no era la llengua dels pares ni dels avis, i no era la llengua en què havia anat creixent. Una llengua que, a més, aquells que feien de professors no et deixaven parlar. Et renyaven i et castigaven si ho feies. Deu fer una seixantena d’anys d’això que dic. Sembla que ningú no se’n recordi. I escolti, la llengua és la base de tot. Si te la persegueixen, et persegueixen a tu i a tota una manera d’entendre el món. Perquè, és clar, podria igualment haver nascut espanyol, però fent part d’una Espanya racional i no pas única i castellana com la que no paren de voler reimplantar. I d’imposar i d’imposar. Al final, el vaig aprendre, el castellà. No hi havia cap altre remei. I no vull pas renunciar a saber-lo i a fer-lo servir quan calgui i on faci falta, com em passa amb el francès o l’anglès o d’altres llengües amb què aproximadament em defenso. Però el castellà no és la meva llengua, no ho ha estat mai, no m’hi sento representat. I això ho diré sempre ben alt i a tot arreu on calgui. Senzillament perquè és la veritat.

El català és aquesta llengua nostra que es també la del País Valencià (on justament se’n diu valencià) i la de les Illes i la de la Catalunya Nord, que a partir de l’ignominiós Tractat dels Pirineus (1659) vam a acabar cedint a França, la de L’Alguer de l’illa de Sardenya, on també hi ha l’italià i el sard, i la del Principat d’Andorra, on comparteix oficialitat amb el francès. Això és així. ¿I ara ens han de venir a dir que per relacionar-nos oficialment entre nosaltres hem de fer-ho en castellà, llengua de Castella? Aquestes paraules de Milan Kundera: Per liquidar les nacions…la primera cosa que es fa és llevar-los la memòria. Se’ls en destrueix els llibres, la cultura, la història. Com aquell qui res. Sense que pràcticament es noti. Després arriba algú, qui sigui, i els escriu uns altres llibres, els atorga una altra cultura i els inventa una història. Aleshores, i a partir d’aquest punt, aquella nació comença lentament a oblidar el que és i el que ha estat. I el món del voltant ho oblida encara més de pressa.

I és que és així mateix que ha passat i passa a tot arreu. I què ens pensem? Que a Catalunya, no? Va home, va! Com a mínim recordem Melville i el seu Bartleby: M’estimaria més no fer-ho, això de parlar castellà a casa meu. I repetir-ho i repetir-ho! Tant com calgui.

P.S. Hi ha un error i me n’acaben de fer adonar. A Andorra l’única llengua oficial és el català.