Contracorrent

Una altra tempesta de les grosses aquesta matinada passada. Entre les 6 i les 7. Llamps i trons que han fet que m’hagi hagut de llevar a despenjar la roba que tenia estesa. M’ha costat molt, després, de tornar a agafar el son. I ara ja res. Carrers plens, només faltaria. Això ja no hi ha qui ho pari, ben bé com si la inconsciència fos la mare de la ciència. Xivarri. Contaminació acústica. També arran de mar. Igual que sempre a la que s’acosta el dia més llarg de l’any i també St. Joan, i els focs i els petards que ja veurem com funciona tot enguany. Mandra i mandra. I també com sempre enyor de l’hivern, sobretot de la calma del mes de gener després de Reis. Ho llegeixo a L’Infiltrat de Lluís Calvo: L’hivern, de fet, hauria de ser la temporada alta de les poblacions arran de mar, amb el deliciós sol que no malmet la pell, amb els banys freds i tonificants i amb aquell retrobar-se amb la mar deserta, com un tímid record del que eren abans els indrets de marina, desproveïts de construccions i de cridòries. Sí, és ben bé així…Per girar l’esquena, en definitiva , al control social i als dictats que ens diuen, amb insistència, on hem d’anar. Sempre contracorrent, per tant, a la recerca de la pròpia veu i del propi silenci. L’únic camí cap al jo.