Pàgina d'inici » Dietari » Disculpes per les molèsties

Disculpes per les molèsties

Deia que Houellebecq se m’assenta bé aquests dies. Una mica més de Serotonina, doncs. La mort del desig i segurament també la nostàlgia d’un amor com el dels nostres pares. De fet, a ell, també se’l pot considerar un dandi. Un dandi, però, no en el sentit de vestir de manera elegant, sinó més aviat en el de cínic, impertorbable, amoral i aproximadament rar, estrany. Servidor no ha pas llegit tots els seus llibres. Submissió (2015), que tant i tant va fer parlar i escriure, no l’he llegida, encara. Però sí Ampliació del Camp de Batalla (1994), Les Partícules Elementals (1998), que m’impressionà molt, igual que Plataforma (2001) i El Mapa i el Territori ((2010). En tots aquests llibres, que no em cansaria de recomanar, i també en aquest Serotonina (2019) on som, podríem dir que el que hi ha és la descripció de la misèria afectiva i sexual de l’home occidental de finals del XX i d’aquesta primera part del XXI.

Finalment vaig córrer les cortines, vaig engegar el televisor però en vaig treure el so, i de seguida vaig entendre que havia fet una bona tria, ja estava bé així, l’excitació continuava viva al plató, però el fet se no sentir els comentaris, en el fons, reforçava l’alegria, eren com petites figuretes mediàtiques lleugerament forassenyades però gracioses, i sens dubte m’ajudarien a agafar el son“. (Una cita que sempre em fa pensar en les tertúlies i en tots els qui participen de manera tan seriosa).

“Hauria de cercar la buidor, la blancor i la nuesa…viure en un d’aquells blocs era viure enlloc, no exactament enlloc, diguem que a les proximitats d’enlloc…”

“Hauria de canviar. Al Mercure ja no s’hi podrà fumar…Els impresentables que ens amarguen la vida…els impresentables eren més forts. Per la meva banda, abans de travessar la porta vaig demanar disculpes per les molèsties, i en el moment que pronunciava aquelles paraules banals vaig entendre que, a partir d’ara, en això es resumiria la meva vida: demanar disculpes per les molèsties”.

O això o bé et llances al metro i acabes amb dues cames menys i els collons triturats, però encara viu”.

Tan sols aquests exemples, però en definitiva, i potser sense exagerar, diria que es tracta també d’una mena de rèquiem del mascle blanc i heterosexual. La desaparició de la libido occidental, podem llegir-hi textualment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s