150 anys de la mort de Dickens

Avui, 9 de juny, fa exactament 150 anys de la mort de Charles Dickens (Portsmouth, 7-2-1812 – Gadshill Place, 9-6-1870). I ho dic perquè no puc deixar de recordar la recomanació que Joan Solà, el mestre, va deixar escrita al diari AVUI a finals de juny i principis de juliol del 2009. Facin el favor de llegir El Casalot (Bleak House) de Dickens, vingué a dir. Segurament, i sense aquest segurament, la seva obra millor i més completa i excepcional, 1118 pàgines segons l’edició de Destino, 2008, i amb una traducció insuperable de Xavier Pàmies, com totes les seves, de fet. I el professor i mestre va incloure en aquests articles que dic tota una sèrie de fragments del llibre en relació, primer, a la riquesa de llengua: “Però ella és molt soferta, i arriada, i és una escarràs de feina”. “Fava, tòtila, escurçó, diable de dona! Així et cremessin, bruixa xerraire…” Després al llenguatge popular, vivíssim: “Santa innocència! No s’adonava que dient això s’enaltia a si mateixa”. “-Esther! -va exclamar. / -¿Què mana?”, “¿L’inspector Bucket? / -Justa”. I, encara, mostres de llengua de trinxeraire o preescolar: “Ara l’hi explico, què li ha dit la senyora. Ha dit, diu: “Se n’enrecorda que una vegada vaig vindre i vaig parlar amb vostè […]? ¿Se n’enrecorda que li vaig pagar diners perquè em dongués un mocador que ella s’havia endescuidat?”…I bé, he de dir que no havia llegit encara aquest llibre. I tampoc del títol, no en tenia esment. Coneixia el de “Casa Desolada” en castellà, però no pas aquest. I vaig començar i m’ho vaig prendre amb molta calma. I ara voldria aprofitar aquesta data d’avui per reproduir això que deu tenir ara tres o quatre anys.

Hi ha aquell personatge femení a El Casalot, de Dickens, que no és que tingui un pes fonamental a la novel·la, però que quan apareix sempre aporta matèria de reflexió. M’agrada tornar-hi de tant en tant, a Caroline Jollyby, una noia jove i enèrgica i amb una mare que és d’aquelles persones que té molta més cura del que passa fora de casa seva que no pas de l’estat d’abandó en què viuen els seus fills. Abandó general, material i sentimental. La mare de Caroline es dedica a allò que avui en diríem una oenagé i la seva única inquietud ve donada per les angúnies de tot tipus que passen països molt allunyats de la ciutat on elles viuen, que és Londres. Tant se li’n dóna i, de fet, ni tan sols hi pensa, si els seus fills brutegen i fins i tot passen gana perquè en aquella casa ningú no té cura de tenir la dispesa proveïda. Caroline ja no sent l’escalfor de la proximitat de la mare, ni l’atenció, ni l’amor. La mare representa que s’estima el que és lluny i té abandonat el que forma part d’ella mateixa. Caroline, arriba un moment que sent que ja no estima la mare i és així que algú li retreu que tingui oblidats els seus deures filials. I la noia, aleshores, s’indigna, s’encén, i admet que és veritat, admet l’abisme que separa la seva vida de la de la seva mare. I al mateix temps, fora de si, demana que preguntin a la mare què se n’ha fet dels seus deures maternals i si el que passa no és que els deu reservar tots per al proïsme i per a l’Àfrica, i que, si és així, que siguin el proïsme i l’Àfrica que compleixin els seus deures filials, que hi tenen més obligació que no pas ella. Sí, fa molta més pena Caroline que no la seva mare, aquesta dona que fa veure que viu lliurada als problemes del món i que oblida el que té més a prop. La suposada virtut de la mal anomenada solidaritat, d’aquest primigeni egoisme total que representen les persones “solidàries”, i de com, fàcilment, la solidaritat pot convertir-se en un vici dels més grossos.