Pàgina d'inici » Dietari » Una màquina de destruir l’amor

Una màquina de destruir l’amor

Burgesos eco-responsables, dieu. Però bé, sí que era un burgès, jo, segur que sí, però no era en absolut eco-responsable i sabotejava sistemàticament el programa de recollida selectiva…Absència de civisme, digueu-ne com vulgueu. I la veritat és que els ecologistes radicals eren majoritàriament uns imbècils integrals i ignorants.

Després em vaig adonar que parlar em cansava encara més que no pas escoltar i, en general, les relacions humanes se’m feien del tot problemàtiques.

I sabeu què passa, doncs que em sembla que evitem tornar a veure els nostres amics de joventut per evitar de confrontar-nos als testimonis de les nostres esperances frustrades, l’evidència de la nostra pròpia desfeta…De manera que, pel que fa a mi, la soledat no és només normal, és fins i tot recomanable…I és que no únicament m’havia desaparegut tota capacitat d’erecció (a causa del Captorix, és clar), sinó també tot desig, la sola idea de cardar ara em resultava absurda, inaplicable i tenia fins i tot el convenciment que ni dues putetes tailandeses no hi tindrien res a fer…Una civilització es mor senzillament per cansament, per desgana envers ella mateixa, perquè què em podia proposar la socialdemocràcia, dieu? Evidentment res, només una perpetuació de la carència, una crida a l’oblit.

Escolteu bé què us dic, en general els homes no sabem viure, no tenim cap familiaritat autèntica amb la vida, no ens hi sentim mai del tot còmodes, i per això perseguim projectes diversos, més o menys ambiciosos, més o menys grandiosos segons el cas i, per descomptat, en general fracassem i arribem a la conclusió que hauria sigut millor, senzillament, haver-nos dedicat a viure, però en general és sempre massa tard.

I París, dieu? París, com totes les ciutats estava feta per engendrar-hi soledat…Durant uns mesos, amb la Camille, l’un per l’altra havíem constituït la resta del món. ¿Aconseguiríem mantenir-ho? No ho sé. Ara sóc vell, no puc recordar-me’n del tot, però em sembla que ja llavors tenia por, i que en aquella època havia ja entès perfectament que el món social era una màquina de destruir l’amor.

(PS. Petits fragments de Serotonina, Michel Houellebecq (2019), que ja fa temps que el tinc com un dels imprescindibles. N’hi haurà més.)

One thought on “Una màquina de destruir l’amor

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s