Respecte i discreció

Dissabte de mercat i surto perquè he de fer un parell d’encàrrecs. Les parades que hi ha no arriben encara ni a una quarta part de les habituals. Hi ha ple de gent, això sí. La majoria amb màscara, però no pas tothom, ni molt menys. Quedo parat de la lletjor general, del mal gust i del xivarri. Calça curta, samarretes, xancletes… A les terrasses dels bars que són oberts, igual. La gent, a més a més, crida per parlar. La discreció és del tot desconeguda. Abans de tornar cap a casa, em trobo en Pep i seiem una estona en un banc que hi ha just davant de l’Ajuntament, no hi ha tant de rebombori. Davant nostre mateix veiem la bandera que penja del balcó de la Casa de la Vila. És una d’aquestes banderes amb els colors que representen l’acrònim que té les inicials LGTBI. A hores d’ara tothom ja sap que vol dir lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, intersexuals…i encara s’hi podria afegir la Q de queer (és a dir la referència al fet de no considerar-se ni home ni dona, ni homosexual ni heterosexual, ja m’explicaràs!) En parlem amb en Pep, és clar. I ho critiquem. En critiquem sobretot l’ostentació. Que cadascú faci el que vulgui i el que senti i li surti de dintre. Amb discreció i sense cap mena d’ostentació, i sense violentar mai ningú, és clar. Ni fotre-se’n. ¿A sant de què, per tant, un ajuntament exhibeix des del balcó principal una tal bandera si amb la del poble i la del país ja n’hi hauria d’haver prou? Perquè aquestes dues sí que representen tothom, sigui quina sigui la tendència sexual de cadascú. La conversa s’ha allargat i hem dit moltes coses. La conclusió, però, seria que l’ordre natural ensenya que al món hi ha homes i hi ha dones, mascles i femelles, i que és la relació d’aquests dos gèneres que fa que l’espècie, la humana, no s’extingeixi i, en canvi, es reprodueixi. Per a tota la resta, respecte i, sobretot, discreció.

No cal dir que la conversa ha estat només entre nosaltres dos. No hi havia ningú més al banc, la distància obligatòria, d’altra banda, ho hauria impedit. I hem parlat del que hem parlat. De fet, i més exactament, hem malparlat. I és curiós perquè, en arribar a casa, em trobo aquesta entrada de Cioran que es refereix precisament a la maledicència. Coses de l’atzar o la casualitat. Això: Madame d’Heudicourt no havia parlat mai bé de ningú en sa vida si no era amb “alguns peròs aclaparadors”. Meravellosa definició, afegeix, no pas de la maledicència, sinó de la conversa general. Potser sí, doncs, -penso- que la tendència és la de malparlar dels qui no són presents a les converses. Pot molt ben ser que sigui així. Tot el que es viu fa soroll, diu també Cioran.

En fi, que entre una cosa i l’altra potser sí que més val viure confinats. Fixa’t, si no, en aquest article esplèndid de Narcís Comadira.