Bèlgica, Símbols, Safo, Balasch

A més a més, amb l’ensenyament telemàtic, que no és tal ensenyament perquè no s’hi aprèn res, no haurien estat mai possibles aquelles sessions en què, per exemple, lliuraves als alumnes un full amb el poema Bèlgica de Carner imprès (Josep Carner, 1884-1970, ja no ve d’aquí un recordatori més; avui, que fa 50 anys justos que es va morir, arreu tothom l’esmenta, només faltaria que no fos així), els lliuraves aquest poema, deia, i ens posàvem a llegir-lo, primer en silenci, cadascú, i després en veu alta diverses vegades. Comprensió, interpretació, comentaris. A continuació, el consell de copiar-lo al peu de la lletra i, així, anar memoritzant-lo. Fins al dia que, un per un, anaven sortint davant de tots altres i el recitaven. És el senyor de cada dia! Els nervis i la satisfacció final que observaves en tots ells quan tornaven a asseure’s al seu lloc entre els aplaudiments de tota la resta de companys. I continuant encara amb Carner, també aquell poema del recull d’Auques i Ventalls, Símbols, concretament. Amb aquella senyora, Guiteres o Proubasta, que boteruda de natges i de llom / espera el seu tramvia…I és que l’ensenyament veritable, i no pas l’educació que diuen ara, i el gaudi de ser a les aules és exactament aquest i no pas cap altre. I en totes les matèries o assignatures, noms que també s’han perdut en benefici, em sembla, de projectes. Tot de projectes!

I ara de sobte, aquest ruixat. 10 minuts abans de les 8. Veig la gent que no duia paraigües aixoplugats als portals diversos de la riera. Déu n’hi do l’aigua que cau. Se senten trons a la llunyania. Ara ja és un xàfec dels grossos més que no pas un ruixat. Bé, tinc aquí aquell llibret de la poeta Safo que l’any 1973 traduí Manuel Balasch i Recort, pvre i també escriptor i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.. La cronologia de Safo no és gens segura. Entre els segles 6è i 7è aC, sembla. Ella visqué a l’illa de Lesbos, això sí, i en aquest poemari d’Ed 62 que amb prou feines conté 118 pàgines en edició bilingüe, el dialecte grec anomenat eoli i la versió catalana del prevere, hi ha petites joies com ara aquestes dues:

114.- (Núvia): Donzellesa! Donzellesa! On te’n vas, que ara em deixes?

(Donzellesa): El que és a tu, mai més no haig de tornar-hi.

115.- Quin símil bell, nuvi estimat, et quadra? / Jo et comparo ans que res a una branca que es vincla.

Val a dir que Manuel Balasch era de Cornellà de Llobregat on va néixer el 1928 i on també es va morir l’any 2009. Al final del pròleg que dedicà a aquesta obra completa de Safo deixà escrit això: “El fet que el meu català és a molta distància del grec sàfic hauria només de ser un estímul per voler poder llegir Safo en grec i arraconar aquesta traducció. Perquè no dubtis que quan llegim Safo en grec ens trobem en un món de miracle, des del qual és difícil baixar sense melangia per tornar al món de la velocitat, de les presses i de les bestieses que projecta la televisió”. Voler poder llegir, diu. Tres infinitius seguits. Era l’any 73. ¿Qui pot llegir en grec antic, avui? Llegir i entendre el que llegeix, vull dir.

Ja ha parat de ploure. Menys de mitja hora ha durat, el xàfec. Claror magnífica ara mateix. Arc de sant Martí i tot!