Antídots de la soledat

Només sensacions, deia. No em va agradar gens aquell “Visca el brogit, o el garbuix”, de Foix. I mira que Foix és un dels qui sempre miro de tenir ben a prop. Per aquells Nadals seus, però no només. “Sol, i de dol, i amb vetusta gonella / Em veig sovint per fosques solituds, / En prats ignots i munts de llicorella / I gorgs pregons que m’aturen, astuts”… Bé, potser és tothom que de tant en tant fa concessions a la galeria. El que passa, però, és que de vegades la galeria és perillosa. En formen part els aprofitats. I els pillastres. I també fins i tot, ara més que mai, els amuntegats. Com més amuntegats millor. Sembla mentida. El poder de la massa, diuen alguns. Però la massa no pensa. La massa tan sols s’agombola sense saber ben bé perquè. I el que passa aleshores, com que sóc com sóc, és que m’estic quedant sense amics. I no és pas que me’n queixi. Convisc perfectament amb la soledat. Una soledat que no és que sigui total i absoluta. Hi ha els llibres. Foix, per exemple, avui mateix. L’atzar m’hi ha dut. Els llibres com a antídot de la soledat. I va bé que et sentis la veu de tant en tant. I per això llegeixes en veu alta. I rius, i somrius, i subratlles i, fins i tot, t’emprenyes i discuteixes. I així fins que arriba l’hora de les pel·lícules i del campari o del whisky o d’una barreja de totes dues coses. L’última, ahir mateix, Fried Green Tomatoes (Tomàquets Verds Fregits), John Avnet, 1991. Plaer, és clar, no cal dir-ho, plaer del tot vital d’aquest cine que no passa de moda. Exactament al revés de quan mires TV3. Dic TV3 perquè no em connecto mai a cap altre canal generalista. I ho faig molt poca estona, notícies i encara amb prou feines, perquè em desespera l’infantilisme i el bonisme que hi impera. I ja no diguem res del refotut catanyol. Avui he tingut sessió de dentista i, en tornar a casa, cap a quarts de 7, he engegat la tele i m’he trobat aquesta senyora que presenta el programa que es diu Tot es Mou entrevistant algú que sé qui és però de qui ara no em ve el nom. Li feia les preguntes directament en castellà tot i que aquesta persona que dic no sap parlar en català però sí que l’entén perfectament. Ho sé segur de sessions anteriors. Bé, coses així com més va més. 5 minuts he durat amb la tele encesa. Prou. Ara: he de dir també que al 33 no passa pas el mateix. És minoritari, d’acord. I tampoc no passa el mateix si fas una cosa que cada dematí un servidor fa: CatalunyaMúsica (101.5). El nivell de llengua dels qui expliquen les peces musicals diverses és esplèndid. No en el sentit de mestretites, no. Nivell elegant, normal, també erudit. Del tot minoritària també, aquesta emissora. Però que per conviure amb la soledat que deia és una cosa que no té preu. Al contrari de CatRàdio, que ja ni tan sols és ràdio nacional (de Catalunya). I d’aquí 10 minuts justos, Double Indemnity (Perdició), aquest Billy Wilder impressionat (amb la col·laboració de Chandler al guió) del 1944. Som-hi, doncs.