Tota la raó les paraules que el narrador de Lyndon, el conte de DFW, fa dir al personatge Lyndon Baines Johnson, quan encara feia de senador per l’estat de Texas, en conversa amb seu ajudant, David Boyd, en relació a l’ús del concepte desenvolupar: -Disculpi, senyor? -Deia que continuïs així, nano, això deia. -Pot desenvolupar una mica el que vol dir? -En Lyndon Baines Johnson no desenvolupa mai res. És una norma personal que he descobert que és avantatjosa. No desenvolupis. La gent desconfia dels que desenvolupen les idees. Apunta-t’ho, nano: “No desenvolupis mai res”. I fins aquí la cita. Em sembla fantàstic, de veritat. I no sóc qui per jutjar ningú. Només faltaria. No sóc jutge. Però ni encara que ho fos. Amb el temps m’he acostumat a rebre tan sols sensacions. Tant de coses que m’agraden com també de les que no m’agraden. Que se’ns pugui tan fàcilment manipular, per exemple, i que aleshores passem a actuar i a pensar d’acord amb interessos que ens són del tot aliens. La cosa telemàtica aplicada a l’ensenyament és un frau absolut. I no ho dic perquè aquests últims mesos el curs s’hagi hagut d’acabar d’aquesta manera. No. Ho dic i ho penso de cara al curs que ve. Aquestes coses que se senten dir, que si serà mig telemàtic mig presencial. Escolti, a l’hora d’ensenyar i aprendre tot allò que no sigui fet de manera presencial no serveix absolutament de res. De res. Malpenso de tants elogis com se senten aquests dies en relació a la cosa virtual. Allò que és virtual no és real. L’ensenyament virtual no és ensenyament real. Didàctica híbrida, en diuen aquests poca-soltes. Meitat a les aules, meitat a distància. ¿A quina distància? ¿Com de lluny? Escoltin, si els plau: L’única cosa que té sentit en aquest camp de l’ensenyament és el contacte dels professors amb els alumnes i, naturalment, el dels alumnes amb els professors. I fora de la fredor de la pantalla. Fa tota la sensació que s’aprofiten de la pandèmia per fer, ara, aquesta mena de salt endavant. Que, de fet, és enrere. Més enrere encara. Quina incomoditat, a més, no poder fixar-te en els ulls i en l’expressió dels qui tens davant teu a l’hora de llegir-los, posem per cas, un text clàssic sense poder endevinar-hi ni la possible admiració o la decepció i desaprovació. És el tracte directe allò que serveix, i la relació i la discussió. El saber i el coneixement com a instruments fonamentals de la llibertat. Anem del tot equivocats, i no és només ara, si als estudiants els demanem només que s’esforcin per aprendre un ofici que en acabat els permeti guanyar diners, com més millor. Ja no se sent enlloc, ni de part de consellers del ram ni de ningú, parlar de formació humana. Diria que els alumnes no són pas recipients per poder abocar-hi de tot, al contrari, són éssers humans a qui, com a tots plegats, els cal dialogar, relacionar-se, discutir…Sense que professors i alumnes es puguin trobar a les aules no pot haver-hi transmissió del saber ni de res. Al revés, la cosa digital no pot millorar la vida dels estudiants. És impossible. La relació amb la pantalla no és cap relació humana. Posseir béns no és cap mèrit: allò que acosta els éssers humans a la dignitas hominis és tota una altra cosa: voler saber, llegir, admirar un vermeer, escoltar la música que educa, no la que solament et fa sacsejar els membres del cos i t’amuntega. I recordem, recordem i no oblidem que la puixança econòmica va sempre de bracet amb la corrupció, la lladronia i la mentida. Francament, quines ganes de plegar d’aquest ofici tindria si encara estigués en actiu. Però em resulta difícil mirar-m’ho només des de fora. No desenvolupis, nano, deia Johnson al seu ajudant i narrador del conte de DFW. Doncs això. Així estem. Amb aquestes sensacions.