El bilingüisme és la mort del català

Tornem-hi. Això no s’acaba mai. No tinc res contra el castellà. No tinc res contra cap llengua. El castellà, però, no és la meva llengua. No ho ha estat mai, no ho serà mai. I no hi tinc res en contra. Però jo no sóc castellà. M’encanta Vila-Matas i també Mendoza (que són catalans, però que no escriuen en català, no passa res) i molts d’altres, però quan els llegeixo sóc del tot conscient que aquella no és la meva llengua. Som a Catalunya i la llengua d’aquí és el català. Se n’hi parlen moltes d’altres, també el castellà, i molt. Però el castellà és la llengua de Castella, país que imposà arreu de la Península, excepte Portugal -perquè els portuguesos se n’alliberaren-, a través de les armes i de decrets i de decrets, l’obligatorietat de la seva llengua i la inhabilitació de totes les altres. I tot això ha continuat i ha continuat. Som encara, malgrat no s’acabi de dir obertament, en ple 155. I la tele no se n’escapa. Al contrari. Recordem que, la tele, se la van voler carregar. I que ara fa deu anys justos d’aquell escàndol de l’Estatut, votat i aprovat en referèndum acordat i que, després, el Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya es carregà de la manera que ho va fer. Vull dir que no m’estranya que ara apareguin serials bilingües, castellà i català, i que TV3 emeti aquest que diu que es diu “Drama” i que no he vist ni penso veure. Ara ja fa un cert temps que de TV3 només segueixo les notícies, i encara. El bilingüisme és la mort del català. No sé el temps que fa que se sap que això és tan cert com el fet que ara mateix falten quatre minuts perquè sigui les onze de la nit d’aquest dimarts, últim dia de juny. I és que, a més a més, tenim entre nosaltres tota aquesta gent que diuen ser catalans només pel fet que viuen i paguen impostos aquí. Gent que, tot i que alguns saben la llengua a pesar de fer-la servir ben poc, el que voldrien per damunt de tot seria que el català desaparegués i, amb ell, també el país. Recordo Josep M.Espinàs a l’Avui del 9 d’abril del 1981, i mira que ja fa anys, gairebé quaranta: “Són gent que es consideren ofesos per l’existència normal del català, la supervivència del qual els repèl com si es tractés d’una injustícia”. En fi, el que vull dir una vegada més és que, si transigim amb la llengua, val més que ho deixem córrer tot. Perquè vam perdre la batalla del segle XVIII, també la del segle XX. I ara el que tocaria és guanyar la guerra i acabar per sempre amb aquest drama.

La música

Sant Pere i Sant Pau. S’acaba el dia. El dia que sempre se celebra l’aniversari de la consagració de la Parròquia quan s’independitzà de la d’Arenys de Munt ara fa 334 anys. Normalment es fa cremar la bóta. No pas enguany. Enguany el que hi ha hagut al final de la il·luminació dels fanalets de recordatori, i del repic de campanes, ha estat una encesa de coets. De seguida m’he demanat si hi ha encara gaire gent a qui agradi el soroll dels coets en esclatar. Aquests sobresalts espantosos. Parlo per mi, naturalment. Em demano també si és per força que hem de celebrar així les festes i els aniversaris del que sigui. Els focs artificials són tota una altra cosa. Potser fins i tot més artística. Però el soroll i l’esclat dels coets, les traques, ¿de què serveixen? ¿De què serveix l’efecte que fan, l’esclat i l’espetec?

Mirava i veia i sentia Joker quan ha passat això d’aquest soroll que dic. La filla petita em va dir que aquesta pel·lícula no valia la pena. No l’he acabat de veure encara, però diria que sí, que val molt la pena tenint en compte el món que vivim. Mentre la veia, però, en algun moment m’ha vingut a la memòria El Pianista de Roman Polansky (2002). No tenen res a veure, és clar. Però els coets que m’han interromput la visió de Joker, m’han fet pensar en la música, el contrari de tot esclat i de tota traca. Perquè al Pianista hi ha aquell oficial alemany, que encarnà Thomas Kretschman, que no delata el pianista jueu (Adrian Brody) quan el tenia perfectament a les seves mans i que, al contrari, el protegeix i l’alimenta i l’abriga. Aquesta pel·lícula em sembla impressionant i no em canso mai de veure-la. El terror nazi. Hitler, i també Stalin, segurament de les coses pitjors i més horroroses i inhumanes que han succeït al llarg la història. Aquell oficial no sé si era ben bé nazi, però, si més no, estava al servei de l’exèrcit que representava el terror més terrorífic. El subjugava la música tanmateix. I en sentir el pianista fugitiu, se n’apiadà. Al cap de molt poc la guerra es va acabar i el pianista, alliberat, va viure i actuà fins el 2002. L’oficial alemany, captiu en un camp, ni tan sols demanant si algú coneixia el pianista Szpilman que ell havia ajudat, va aconseguir viure més enllà del 1952, presoner.

Segurament en tot hi ha excepcions. Excepcions que gairebé mai no es tenen en compte. La importància de la música en aquest cas. I en tants i tants d’altres.

Et quedaràs sol

Records, ara, aquest migdia de diumenge, d’aquell temps que eres encara petit, amb prou feines adolescent, i que et demanaves, tot mirant-te al mirall, què faries a la vida semblant-te com et semblava que no servies per a res. L’avi tenia una fusteria a casa i també una botiga de pintures. El pare feia d’administratiu i de comptable i també durant anys, els estius, va regir aquella Pensió Costa Brava que s’omplia de turistes. Cap atracció, no senties envers aquelles activitats que et voltaven. No sabies fer res amb les mans, cap habilitat, només les divagacions de les paraules i certa gràcia a fer servir els peus per jugar a futbol…No podies imaginar-te de cap manera que acabaries fent de professor i, tampoc, que faries tants i tants viatges com a guia. Bé, i que si et casaries i tindries fills, et demanaves també. Sí, sí, tot això. I ara ja ho veus. Quin mal paper sempre amb les noies i quins errors tan greus i tan grossos amb els fills, també. Repassa-ho tot i mira enrere. Les coses han anat així i la veritat és que des del punt de vista material no pots pas dir que t’hagi faltat de res. Vas poder accedir amb facilitat a l’apartament on, des de fa onze anys, has tornat a viure després de passar-ne més de trenta a diverses zones de Barcelona, primer, i de Sant Just després. Casa teu és, però, i ha estat sempre, aquest apartament del teu poble. No ets ric, ni molt menys, però sempre has pogut anar fent allò que t’ha vingut més de gust. Molts càrrecs de consciència, això sí. Sobretot els relacionats amb els fills de més edat, tenies 24 anys quan va néixer el primer, i el tracte que de vegades, essent encara petits, els havies dispensat. Un tracte de mal pare i de mala persona. I, en fi, ara la soledat. Cine i lectura. Cap trucada o gairebé cap. I aquella profecia que s’ha anat complint al peu de la lletra: et quedaràs sol. I així fins que arribarà el dia que el dia no arribi.

No fer mal a l’aigua

Fins que no vaig llegir per primera vegada Pastoral Americana (1997), llibre immens de Philip Roth, ara deu fer 10 anys, exactament quan va aparèixer la versió catalana de Xavier Pàmies, no vaig saber que existia això de ser jainista. No ho havia sentit mai. La filla del Suec Levov, la Merry, s’havia fet jainista i ella mateixa representa que explica al seu pare, que finalment ha pogut trobar-la, en què consisteix. El jainisme és una confessió religiosa relativament petita de l’Índia que predica el rebuig de la violència, la mentida i el robatori, la possessió i la sexualitat. I la Merry portava vel per no fer mal als organismes microscòpics que poblen l’aire que respirem. No es banyava perquè respectava tota mena de vida, incloent-hi els paràsits. No es rentava, segons deia, per “no fer mal a l’aigua“. No voltava de nit, ni tan sols per la seva habitació, per por d’esclafar algun ésser viu amb els peus. I podríem continuar, per segurament no cal. No cal perquè la Merry era tartamuda i perquè la Merry vivia ja des de petita enamorada del seu pare, Levov, el Suec. I aquell petó de quan ella tenia onze anys i ell trenta-sis i tots dos, amb el banyador moll se’n tornaven a casa amb el cotxe des de la platja de Deal .

Fes-me un p-petó com els que fas a la m-m-mama.

I així va créixer i a poc a poc es va anar convertint en una adolescent malcarada i fanàtica que arribà a ser capaç de cometre un extravagant acte de terrorisme polític que, de sobte, va fer que el Suec, aquell atleta llegendari, casat amb una antiga miss de Nova Jersey i hereu de la fàbrica de guants de pell del seu pare, es despertés del somni americà en què fins aleshores havia surat. El llibre em sembla un dels més importants de la nostra contemporaneïtat. I no és gens estrany que, fa només quatre anys, el 2016, Ewan McGregor decidís fer-ne la versió cinematogràfica que no arriba ni molt menys a fer ombra a la novel·la. Sobretot perquè, veient-la et pot arribar a fer l’efecte que es tracta de la història d’un drama familiar i prou. Però no. Pastoral Americana és molt més que això, És l’explicació, si de cas, d’una tragèdia col·lectiva. I de les grosses.

Per cert. ¿com és que aquests dos s’estimen? A la sobretaula d’un sopar, segurament tothom pensa això d’algú altre. I hi ha vegades que tots pensem això de tothom.- ¿Tu ho penses? – Sí, penso això de totes les parelles sempre. És a dir que, ¿quina mena de màscara portem tots?

A fer punyetes

Diuen que el programa Polònia està en perill. No ho sé ni m’importa. Va començar el 16 de febrer del 2006. Sembla que no, però fa ja més catorze anys. M’hi vaig enganxar del tot. I el seguia. I esperava el dia de la setmana que tocava emetre’l. Tanmateix va arribar un moment que vaig començar a sentir-m’hi incòmode. No recordo exactament quan. Programa d’humor, d’acord. De fer riure. Fan falta programes així. Ara bé, una cosa és fer riure Catalunya i els catalans, o procurar-ho, i l’altra és directament riure’s de Catalunya des de Catalunya i des de la que en diuen la nostra, i moltes vegades també de la llengua. I amb cada cop més de castellà en antena. I vaig dir prou. I ara ja fa molt de temps que no el segueixo ni sé el dia que l’emeten. Vull dir que no em passarà res si desapareix. Fins i tot Toni Soler, que no conec personalment -ni falta que em fa, m’és ben igual- vaig deixar de seguir. A l’Ara i a tot arreu. Els dilluns i els dimarts poso la tele cap a les 8 del vespre per sentir a veure què diu la Rahola, que tampoc no suporto de tan vividora com em sembla -potser estic equivocat, no ho sé-, però que fa que em senti una mica al dia de les coses que passen, o diuen que passen. Bé, immediatament després apago la tele, o bé passo a 8TV per veure aquesta cosa de les T de Teatre, que ja Déu n’hi do els anys que té però en què hi ha alguna actriu que encara m’agrada admirar. Tot menys veure Està Passant que fins ara venia a continuació. A fer punyetes, doncs. Això que en diuen eixamplar la base va exactament contra la llengua del país. I ja s’ho fotran. A fer punyetes, repeteixo.

Els límits del llenguatge

Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món. Wittgenstein a l’apartat 5.6 del Tractatus. Així de clar.

El 29 de març passat vaig anotar a la llibreta el fet d’haver vist a la 2 un programa sobre Emilio Lledó, filòsof eminent i professor que ja té més de 92 anys i que vaig tenir a la UB (a Pedralbes aquell curs 70-71). Les tardes de dissabte ens ensenyava a llegir i a pensar sobre La República de Plató. No entenia gran cosa del que deia perquè tampoc no escoltava gaire. Però ell, la seva imatge, sí que em deixà fascinat. En aquest programa que dic el vaig sentir durant ben bé una hora repassant tot el seu historial i el seu pensament. El resum: l’ensenyament com a base de tot. La lectura i el comentari i el pensament. Només a partir d’aquí pot haver-hi llibertat d’expressió.

El mateix 29 de març vaig deixar anotada la mort, a 90 anys, d’Antonio Álvarez-Solís. Es va morir a causa del Covid-19. L’havia admirat molt. Fundador d’Interviu i de Por Favor, el seus articles els esperava amb candeletes, m’encantava l’estil i em recordava també el d’Umbral que ja fa uns quants anys que és mort. Naturalment escrivia en castellà, però amb el temps s’havia anat fent dels nostres. En fi. No hi ha revolta social sense revolta personal. De vegades n’hi ha prou amb els Evangelis. Mira, si no, Mateu (10, 26-33): No tingueu por dels homes, no hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut…Pensem-hi, pensem-hi. Perquè contra les continuïtats, hi ha les divergències i les ruptures.

Sí, ruptures. Ara a les platges de molts pobles de mar, segons qui els governi, han decidit no netejar-les, o fer-ho només a mitges, perquè així puguin ser enteses (les platges) com a part del medi natural, ja veus. De manera que, si hi vas per banyar-te i abans d’arribar a l’aigua et punxes els peus o t’entrebanques amb tanta porqueria que encara hi ha des d’aquell terrible temporal Glòria que tot ho malmeté entre el 20 i el 23 de gener passats, doncs mira, et fots, què hi farem!

Doncs sí, mira, el que exactament farem serà renegar de la societat que esventa consignes, models, tendències i moviments compassats propis d’autòmats que desfilen marcialment. Exactament el que llegim a L’Infiltrat. L’amagatall com a solidaritat màxima. I els límits del llenguatge.

Ens anem afeblint

“Vivim en un món envoltat de misteris i enigmes i no cal donar-hi més tombs. Altrament, sembla estrany que la Natura, que ho fa tot tan bé perquè les coses responguin a les seves finalitats, i que no s’equivoca mai o molt rarament, si no és per diversió, a l’hora de concedir formes i aptituds a tot allò que li passa per les mans -tant si es tracta d’una arada, una tartana o un carro, com si modela una altra criatura, ni que sigui un senzill pollí, segur que tens allò que desitjaves-, tingui sempre tan poca traça com demostra a l’hora de fer una cosa tan senzilla com un home casat”.

Inici del capítol XXII de Vida i Opinions de Tristram Shandy, obra fonamental i inacabada de Laurence Sterne (1713-1768) que era fill de militar i que es va ordenar sacerdot i va predicar amb èxit a la catedral de York uns sermons que acabà publicant en set volums. Evident que s’ha de tenir també en compte el seu Un Viatge Sentimental (a través de França i Itàlia), de 1768, l’any que es va morir, i que deixà també inacabat just després d’escriure aquesta última frase, “De manera que, quan vaig estirar la mà, vaig agafar la fille de chambre pel…”.), però Tristram és Tristram. Gentilhome i víctima d’allò que el món anomena fortuna. Veritable joia de la narrativa de sempre, de tots els temps de la història. Personatges quixotescos, bufons shakesperians, filòsofs del tòpic, alcavotes, minyones, donzelles innocents, testos mèdics, fragments d’erudició eclesiàstica, contes grotescos, humor incommensurable, excentricitats. Tot aquest pastitx que el farà ser admirat des de Diderot fins a Pla i Vila-Matas, i que inspirà Joyce a través de tants i tants jocs lingüístics i conceptuals.

Aquest inici transcrit del capítol XXII mostra, per exemple, com la segona frase (només en té dues), que consta de set línies, de fet presenta un esquema que és aquest: AIXÒ sembla estrany. En què AIXÒ és el subjecte. Però és un subjecte desenvolupat a través d’una oració substantiva: que la Natura tingui sempre tan poca traça…I fixem-nos com entre Natura (subjecte d’aquesta substantiva) i Tingui (que n’és el verb) hi ha una distància de sis línies que afegixen explicació i definició del concepte que Natura té per al narrador. És el que intentava dir: inspiració per a Joyce i d’altres, com segurament Cabrera Infante i potser també el mateix Proust.

Però és que hi ha igualment el fons de la qüestió. L’home casat. La Natura té molt poca traça a fer una cosa tan senzilla com és un home casat. No cal dir que sé perfectament de què va. Ironia de la més fina. Perquè efectivament ser un home casat no n’és gens, de fàcil. Ni de senzill. ¿Potser perquè no deu dependre directament de la Natura?

Esplèndida traducció, d’altra banda, de Joaquim Mallafrè, que també ho és del Viatge Sentimental.

Des d’un punt de vista que no té res a veure amb Sterne, fa molt i molt de temps que em demano per què hi ha tanta gent entre nosaltres que fa servir l’expressió Estat Espanyol. No ho entenc. No sé per què no diuen senzillament Espanya o Regne d’Espanya. ¿Has sentit què diuen ara a Espanya? O, el President d’Espanya ha declarat…Recordem l’August de John Williams, una altra obra mestra: Els bàrbars esperen i, en la seguretat de la placidesa i del plaer, nosaltres ens anem afeblint.

La tirania de la ignorància

Vigília de Sant Joan. Revetlla a totes les terres de parla catalana, és a dir, a tots els Països Catalans. Solstici d’estiu amb dos dies de retard. Culte al sol i a l’allargament del dia que, de fet, ja ha començat a escurçar-se. Banys de mitjanit que avui difícilment seran possibles. Igual que el foc, les fogueres i els petards que no suporto. Ja sé que no queda bé dir-ho, però no suporto els petards i els coets que peten com si fossin bombes de veritat. La Flama del Canigó, en canvi, això sí. Lluny de la multitud, però. Coca i xampany que prendré sol aquí casa mentre admiri un cop més Sunset Boulevard (Billy Wilder, 1950) que la 2 té programada per a les 10 de la nit. Drama, thriller i humor negre. Gloria Swanson, William Holden, Erich Von Stroheim. ¿Qui se’n recorda? Consol dels més grossos. Igual que allò de La Rochefoucauld en el sentit que no cal gran cosa per fer feliç una persona amb seny; perquè, als necis, res no els satisfà i aquesta és la raó que gairebé tothom sigui infeliç. I Joan Lluís Vives, un dels màxims representants de l’humanisme europeu i conegut més aviat com Lluís Vives o Ioannes Ludovicus Vives (València, 1492 – Bruges, 1540), jueu convers, com sabem, que va fer ben fet de negar-se a tornar a Espanya (que ja existia) per temor a la Inquisició, que ja havia perseguit, i havent-los fet passar un veritable calvari, els seus progenitors, es referí ja a la tirania de la ignorància com la més dura i llòbrega de les esclavituds. I així em sembla que no cal afegir-hi res més. Bé sí, mira: falten ara mateix 4 minuts perquè siguin les 7 d’aquest vespre i la Flama acaba d’arribar. Aplaudiments, ple de banderes onejant i visques!

Arribar a ser immortal i, després, morir-se. (À Bout de Souffle, Jean-Luc Godard, 1960). Bona revetlla a tothom.

Estima ser ignorat

El fet de sentir-me sobrer no té, però, res a veure amb el fet de passar-m’ho malament. Al contrari, m’ho passo la mar de bé, faig el que vull i quan vull gairebé sempre dins de casa, això sí. El que passa és que observo i el que veig i sento com més va menys m’agrada. A la televisió, ara per Sant Joan anuncien ja la marató solidària de Nadal. És impressionant. A més la caixa ja la tenen oberta i ja pots ingressar-hi el que vulguis i tantes vegades com vulguis. I després, com ara mateix, falten cèntims als hospitals i els metges i les infermeres es veu que tenen un sou de vergonya. I no diguem ja las senyores de fer feina, és a dir, les de la neteja. En fi, som un país del tot solidari. I també ploramiques. I que consti que no sé res de res, però la sospita no puc evitar-la de cap manera.

Sentir-me sobrer. Que ja hi sobro. El fet de ser ignorat. Cioran cità això de Tomàs de Kempis i la seva Imitació: Ama nesciri. Estima ser ignorat. Només estem contents de nosaltres mateixos, i del món, quan ens conformem amb aquest precepte.

I vinga demanar eleccions. Uns i altres. I tothom sap perfectament que aquesta és una decisió que correspon únicament al President. A ningú més. Ni negociar data ni res. Seran quan al President li sembli bé. Així està escrit. Tal com també està “escrit” que ell no continuarà. I la veritat és que en el fons em sembla que també Cioran tenia raó quan va dir que no tenim cap altra opció que no sigui la de triar entre l’abstenció i el remordiment. Abstenir-se és també una manera de votar, ja ho vam dir. I potser més perillosa i tot. I pensem també que tot desig vençut dóna força. I que, mentre més ens allunyem d’aquest món sense adherir-nos-hi, més el dominem. La renúncia confereix un poder infinit. I així fins al final. Un final en què, si la mort és tan terrible o horrible com diuen, ¿com és que al cap d’un cert temps considerem feliç no importa qui, amic o enemic, que ha deixat de viure? I uns mots del meu germà (d’en Cioran) en relació als trastorns i els mals que patí la nostra mare: “LA VELLESA ÉS L’AUTOCRÍTICA DE LA NATURA“. La vellesa i aquella ànima que no ha pogut emergir ni realitzar-se sinó a expenses del bon funcionament dels òrgans. Després del fet de ser ignorat.

El sentit d’un final

Tafanejar: indiscrecions, murmuracions. O xafardejar, tant és. Parlar o malparlar dels altres sense saber-ne exactament de la missa la meitat. Tan sols allò que en diu la gent. Saps què? Saps què m’han dit? Ara: a la pel·lícula El Dubte (Doubt), de John Patrick Shanley (2008) i amb protagonistes com Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman he sentit segurament una de les descripcions més precises en relació al fet de xafardejar. Les xafarderies són com les plomes que surten del coixí quan el punxes a l’aire lliure. Se les endú el vent i es perden. I ja no se’n sap mai més res. Hi ha gent que ens agrada i gent que no ens agrada. Res més. Però això no té cap importància. També s’ho endú el vent. La història, la història. Tot allò que se’n va acaba tornant. Tard o d’hora.

De manera que més m’estimo tornar un cop més a Julian Barnes i al seu El Sentit d’un Final (2011) amb aquestes nou anotacions: 1a) Tot allò de què tracta la Literatura: l’amor, el sexe, la moralitat, l’amistat, la felicitat, el sofriment, la traïció, l’adulteri, el bé i el mal, els herois i els dolents, la culpa i la innocència, l’ambició, el poder, la justícia, la revolució, la guerra, els pares i els fills, les mares i les filles, l’individu contra la societat, l’èxit i el fracàs, l’assassinat i el suïcidi, la mort, Déu. I les òlibes de paller. – 2a) La Història són les mentides dels vencedors. – 3a) Havia llegit en alguna banda que, si vols que la gent pari atenció al que dius, no s’ha d’alçar la veu, sinó abaixar-la: això és el que realment crida l’atenció. – 4rta) No m’agrada la brutícia, i no m’agrada deixar brutícia. He optat per la incineració, si ho voleu saber. – 5a) Quan som joves, somiem futurs diferents; quan som vells, somiem passats diferents. – 6a) Havia perdut els amics. Havia perdut l’amor de la meva dona. Havia abandonat les ambicions que havia cobejat. Havia volgut que la vida no m’empipés gaire, i me n’havia sortit (i quina pena feia). – 7a) I la veritat és que no m’estava amb ningú, i així havia de ser. Si més no, perquè tenia un embolic del meu passat que havia de reavaluar, sense res més que els remordiments per companyia. – 8a) A més, en aquella època, si deixaves prenyada una noia i ella no volia avortar, t’hi casaves: les regles eren aquestes. – i 9a)– La història no són pas les mentides dels vencedors, com una vegada vaig assegurar per pura xerrameca al bo d’en Joe Hunt; ara ho sé prou. Són, més aviat, els records dels supervivents, la majoria dels quals no són ni vencedors ni perdedors.

En fi, sigui com sigui, aquesta sensació que tinc, de començar a sentir-me sobrer.