Pàgina d'inici » Dietari » Per dubtar de la ironia

Per dubtar de la ironia

Penúltim dia de Maig. El sant dels Ferrans i dels Fernandus. Que per molts anys! Sortit només a comprar cigarretes i una ampolla de Campari, que l’última ja se m’havia acabat. M’encanta el Campari, a migdia abans de dinar. Barrejat amb un dit de whisky, un glaçó i quatre gotes d’angostura. Amb prou feines vint minuts fora de casa. Reveig, després, L’Honor dels Prizzi, aquell John Huston de 1985, amb Nickolson, la mateixa filla del director, Angelica, Kathleen Turner, Robert Loggia…Un poc més dues hores més que distretes, però durant les quals m’he adonat de més d’un defecte de guió que fins ara no havia advertit. Vull dir que no pot ser que sigui l’atzar, només l’atzar, que ho expliqui tot. La manera com la coneixes, i et coneix, i la manera com te n’acomiades.

Bé, entre una cosa i l’altra s’han fet les 6. DFW, aleshores. L’Antologia de Contes, que publicà ja fa uns anys Periscopi, amb traducció de Ferran (que per molts anys!) Ràfols Gesa i segons una selecció de Vicenç Pagès Jordà). M’entretinc amb el primer, La Nena dels Cabells Estranys. 23 pàgines exactament, i que d’alguna manera et capbussen en l’univers de ficció de DFW: la cosa arrenca de les delirants relacions d’un jove executiu d’un despatx d’advocats que cobra 100.000 dòlars l’any amb una colla d’amics punk força, per no dir del tot, asocials i consumidors d’LSD, quan tots plegats assisteixen a un concert Keith Jarret. Mentrestant, tot un munt de derivades que travessen el món del sexe, la música o les drogues amb un sentit de l’humor més aviat particular i una prosa imaginativa i farcida d’ocurrències de tota mena. Començant pel nom de tots ells. Barreja d’humor i de malícia. I la ironia de tot plegat, sí, Però alerta amb la ironia. El mateix DFW (que viure només 46 anys), servint-se de Lewis Hyde, ja va explicar que “la ironia només es pot usar en cas d’emergència perquè, prolongada en el temps, no és sinó la veu dels qui viuen tancats i als quals ha acabat agradant la cel·la on són.” I el mateix Vicenç Pagès afirma, al pròleg del llibre, que DFW se serveix de la ironia per dubtar de la ironia. “I vet aquí el que vaig fer“. Última frase del conte. No revela res, de veritat. Encara que acabis de llegir que a la frase immediatament anterior el senyor Meravelles feia alguna cosa amb l’objecte lluent a l’home que era el pare de la nena. Vull dir que, a la que comences, és molt difícil deixar de llegir DFW!

S’han fet les 9 del vespre, ja, entre una cosa i l’altra. I aquest rei que molts tenim al cos i que hauríem de procurar que no se’ns vegi. Trobo que fa lleig. Prometo desprendre-me’n. Sobretot perquè moltes vegades m’adono que dins meu hi ha un altre ésser que em va en contra. I no sé si és aquest mateix rei que dic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s