La basarda

Cioran explica que, a Torí, al començament de la seva crisi, Nietzsche es precipitava sense parar cap al mirall que tenia, i que s’hi mirava, se n’allunyava i s’hi tornava a mirar. I que, al tren que el conduïa a Basilea, l’única cosa que reclamava amb insistència era un mirall. Que ja no sabia qui era i que es buscava i que es buscava, ell, tan aferrat sempre a salvaguardar la seva identitat, tan àvid d’ell mateix, ja no tenia, per retrobar-se, cap altra cosa que el més groller i més lamentable dels recursos.

I després afegia, i m’ho faig meu, que no conec ningú més inútil i més inutilitzable que jo mateix. I aquest no saber fer res, ni servir de res, és una dada que hauria d’acceptar i prou, vull dir sense vantar-me’n. Perquè mentre no sigui així, la consciència de la meva inutilitat no em servirà tampoc de res. I d’aquí ve, segurament, el silenci romput. Un silenci, el d’aquesta pàgina, que amb prou feines si m’ha durat un any i mig. He d’intentar recupera-lo. I callar. I deixar estar per sempre el mirall. Tant el de la veritat com el de la mentida.

I fixa’t que del virus ja gairebé no se’n parla. Ara allò que s’ha acabat imposant és la por, la basarda. Una basarda davant del futur que s’empelta, sembla, del desig d’experimentar aquesta basarda. Tot plegat, potser sí que és fruit, un cop més, de l’inconvenient d’haver nascut. A banda, és clar, de tota la colla de mal nascuts/des que ens envolta. Silenci.