Pàgina d'inici » Dietari » El virus literari

El virus literari

Llegir i escriure. Menjar, beure i dormir tantes hores com faci falta. La dutxa diària. Complir amb les necessitats del cos, que mira que són bàsiques i fonamentals però de les quals no es parla mai, per cert. Patrick Süskind es demana, precisament, a Sobre l’Amor i la Mort com és que la gent de les novel·les no va mai al vàter. Ni tampoc en els contes no hi van, ni a l’òpera ni al teatre ni al cinema ni en cap de les arts plàstiques. ¿Per què en la història de la Humanitat -afegeix- no hi ha hagut mai un culte a l’excrement però sí al pit, a la vagina i al fal·lus? En fi. Deixem-ho. I que cadascú pensi el que vulgui o pugui.

En allò que sí que sembla que hi ha un acord és en el fet d’admetre que el segle XX començà el 1918, just en acabar aquella primera gran guerra tan terrible. I, no ho sé, però potser ara també decidirem que el XXI comença precisament aquest 2020 que vivim. Aquell any de la pandèmia, potser direm. Tot això pel que fa a l’Occident, és clar. Perquè no cal ni recordar la quantitat immensa de morts que, mentrestant, han provocat les guerres de Síria i les d’altres indrets del món. Esgarrifós, però ves, no passaven ni passen aquí, a casa nostra. I això que no es tractava ni es tracta de cap virus.

Llegir i escriure, deia al principi. I la veritat és que els lectors -la societat- fa tot l’efecte, en aquest sentit, d’haver-nos ja immunitzat contra el virus literari -a l’escola ja ni se n’ensenya, de literatura-, aquell virus que tampoc no fa tant de temps provocava escàndol o, si més no, l’estimulant sorpresa d’una nova mirada. Ara ja no. Anem tan sols al segle passat. Un cop llegits Proust, Joyce i alguns altres com ara Pla, ¿quines noves mirades podem esperar? Segueixo un poc l’article de Chirbes, La Novel·la a la Tauleta de Nit, en què explica aquelles paraules de Proust: “la veritable obra d’art és com quan vas a l’oculista o, més ben dit, a l’oftalmòleg. Et sotmet a un tractament sempre incòmode, però, quan aquest tractament s’acaba, veus les coses amb una claredat la mar de lluminosa. Doncs amb això igual: cada artista nou ens regala una nova mirada”. La sensació és que això, ara que efectivament comença el segle XXI, s’ha acabat. I que allò a què aspirem, com a màxim, és a ensumar l’olor confusa del temps i d’anar a la recerca de no sabem exactament què i, en el cas d’escriure, a ser cronistes de la nostra vida, i a anotar el nostre pas pel món en aquest blog que ens presta -al llarg d’un termini de temps tan curt- la mort.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s