Difícil de renunciar-hi

El fet que t’agradi molt una cosa, la que sigui, no vol pas dir que hi entenguis ni que en sàpigues ni poc ni molt. Ni que en siguis cap especialista. Senzillament t’agrada i fa que durant unes quantes hores et diverteixis. És el que em passa amb el cine, per exemple. Hi ha moltíssimes pel·lícules que m’agraden, i molts directors, i molts actors i actrius, i molts diàlegs i situacions. Bé. Però això no vol dir de cap manera que en sigui gens expert. De les tècniques que els professionals se serveixen, no en sé ni un borrall. En sóc tan sols un simple espectador. En aquest sentit, he sabut avui que ja fa gairebé una setmana que es va morir Michel Piccoli, actor, director, guionista. 94 anys. Ara mateix el recordo a Diari d’una Cambrera (Buñuel, 1963), a Belle de Jour (també Buñuel, 1966), a La Via Làctia (més Buñuel, 1969), a Topaz (Hitchcock, 1969), a La Dècada Prodigiosa (Chabrol, 1971), a El Discret Encant de la Burgesia (Buñuel, 1972), a Atlantic City (Louis Malle, 1980), a Habemus Papam (Nanni Moretti, 2011)…I moltes més, és clar. Ha estat un dels que més he admirat i encara admiro, i no pas només entre els francesos. Ara:amb això vull dir també que, de fer d’actor, no en tinc ni idea i me’n sento i me n’he sentit sempre del tot incapaç, a banda que no he passat tampoc mai per cap acadèmia. Només em dedico a observar, res més. A observar què fan els altres. Perquè jo, a mi mateix, no m’interesso gens. I tingues del tot clar i no oblidis mai que una cosa és voler això o allò i que l’altra és necessitar-ho. Voler i necessitar. I ara mateix, 2/4 de 8 del vespre, des d’aquí on sóc veig el cel i la mar. Tot ben lluminós. Difícil de renunciar-hi!