Els humans i els miracles

“Perquè a res s’acostumen els humans tan fàcilment com als miracles, quan els han succeït una, dues o tres vegades. Sí! La natura dels humans és tal que fins i tot s’empipen quan no els passa per sort ininterrompudament tot allò que un destí casual i passatger sembla haver-los aportat. Així són els humans…” Un indigent, per exemple, que, a més, és bevedor i que tot ho deu perquè l’atzar sempre li impedeix liquidar el deute que ha contret, i que un dia es troba ficant-se la mà a la butxaca esquerra de la mena d’abric que duia i nota que hi ha una cartera, una cartera senzilla i barata que ja no recordava que ell mateix havia comprat feia tan sols uns dies i es demanava com havia arribat a les seves mans. Cuir dolent. De vaca. Plena de papers diversos, estava, si més no en un dels departaments. Però en l’altre, oh miracle! va i s’hi troba un bitllet de mil. Podria continuar, però segurament no cal. Més d’un i de dos ja deuen veure que es tracta, no pas d’una història entesa com a tal, sinó més aviat d’una llegenda, una llegenda que el grandiós Joseph Roth (1894-1939) va deixar explicada de manera esplèndida, tal com ell sempre escrigué, a La Llegenda del Sant Bevedor (El Cercle de Viena, 2008, i amb traducció de Judith Vilar). Quin parell d’estones de plaer. I dic parell perquè es tracta només de 93 pàgines i encara no pas seguides del tot i, és clar, gairebé no te n’adones i arribes al final. Un final amb una frase immensa que, a més, no desvetlla pas cap conclusió, però que va acabant essent del tot premonitori. “Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica”. Miracle, atzar, casualitat. Roth es va morir al cap de 4 dies d’haver acabat aquesta Llegenda…després de caure en rodó en un cafè de París que ell no parava de visitar a la recerca de pernods. Quina mort tan senzilla i tan bonica.

(Miracle: fet extraordinari que no es pot explicar per causes naturals i és atribuït a causes preternaturals o a Déu mateix)