Pàgina d'inici » Dietari » L’aristocràcia de l’esperit

L’aristocràcia de l’esperit

Stefan Zweig al seu Erasme de Rotterdam: ” D’ara endavant el seu amor s’estén arreu on imperen la cultura i el llibre; per a ell, ja no són les terres ni els rius ni els mars els que divideixen el cosmos, com tampoc ho fan la posició, la raça ni la classe; ja només coneix dues capes socials: l’aristocràcia de la formació i de l’esperit constitueix el món superior; la plebs i la barbàrie són el món inferior”.

Sí, l’aristocràcia de l’esperit. No sé si queden encara gaires aristòcrates entre nosaltres, però hi penso també mentre ressegueixo ben a poc a poc l’interviu que Revista de Catalunya, número 309, a través de Xavier Serrahima, ha fet al professor Anton M. Espadaler en relació a la novel·la medieval, Flamenca, que ell va traduir ja fa un temps de l’occità i que es veu que la cantant Rosalia d’alguna manera ha expandit a través d’un dels seus discos, El mal querer, i sobretot en una peça concreta, Pienso en tu mirá…I si ho dic és perquè llegeixo que en aquest llibre, que ja dic que es diu Flamenca, tot s’emmarca en una visió aristocràtica de la vida. A favor del luxe, del luxe en les persones, en les copes, en els vestits, en els ganivets, en els cavalls, en el menjar, en les cases, en la decoració…Un luxe que no és fruit del caprici, sinó que és fruit del poder i de la cultura. I tant important és la cultura com el poder. “Un home o una dona sense cultura és un ésser incomplet”; i, per tant, no interessa. I encara més detalls que són molt de l’aristocràcia medieval: l’ètica de la generositat, per exemple. Un aristòcrata, si vol ser com Déu mana, ha de ser generós, desprès envers tothom, perquè es tracta sobretot d’una mentalitat antieconòmica, que avui segurament en diríem anticapitalista. Una mentalitat tan aristocràtica que incita a valorar el diner justament perquè saps que no l’has de tenir, perquè no l’has d’acumular, sinó de regalar.

Som exactament de la mateixa edat, amb el professor Espadaler, però a principis dels 80 vaig ser alumne seu d’aquell curs que ell impartia, a la facultat, sobre Literatura Medieval. Classes del tot amenes, atractives i divertides. La qüestió de l’amor cortès que sempre recordo, per exemple. Aquell amor cortesà entre un cavaller i la dama sempre de rang superior i generalment casada -l’amor i el matrimoni no tenien res a veure. I el desig no acomplert, que se’ns explicava. Es tractava de no complir el desig perquè, si no, el desig desapareixia i, com que no es pot viure sense desig, aleshores un altre (de desig) l’havia de substituir. I així sempre. I és així que el cavaller se n’estava. Perquè l’amor durés i durés. De la dama, no se’ns en deia res. No hi ha havia manera de saber com s’ho feia, ella. Bé. A Flamenca, però, es veu que les coses del desig no són així. Al contrari. Primer perquè les esglésies, a l’Edat Mitjana -però també moltes vegades avui dia, mira si no què passa a les cerimònies funeràries- eren un lloc de relació social. A l’interviu, el professor explica que al Tirant lo Blanc, dos segles després d’aquesta Flamenca, es va sovint a missa i que, si s’hi va, és per veure-hi noies. No era, doncs, gens transgressor que els amants d’aquesta novel·la fessin de l’església un punt de trobada. I és que Déu està a favor de la llibertat de les persones i de l’amor. I de l’amor significa de la trobada sexual i del plaer que comporta. Tant és, doncs, i no resulta, o no hauria de resultar, gens transgressor que Guillem, el noi, es faci passar per canonge ni que la litúrgia sigui utilitzada en benefici de la seva estratègia de seducció. Aquest és un dels motius pels quals la novel·la va ser amagada i censurada durant tant de temps, diu el professor. Perquè hi ha la idea d’un sentiment ètic sense límits, sense pecat, sense culpa i sense càstig, perquè el món és obra volguda de Déu i, per tant, si no compleixes amb el que el món et demana, en realitat estàs atacant la seva obra.

Hi degué haver més motius d’escàndol encara. Segurament el de considerar que els homes i les dones són exactament iguals, o gairebé. Flamenca és el llibre més igualitari que s’hagi escrit mai a l’Edat Mitjana. Hi ha el consentiment, és clar. Perquè sense consentiment no hi pot haver amor recíproc. I per això mateix, Guillem diu que ell és un sol i, ella, un sol femení; que no és la lluna, que depèn del sol. Imatge cosmològica preciosa, si la pensem bé.

I ja fa uns quants anys que és aquí entre nosaltres, aquesta novel·la que publicà Edicions de la Universitat de Barcelona, l’any 2015. Quin goig que deu ser llegir-la sencera!

Per cert, que fa anys i anys que no sé res personalment del professor Espadaler. Havíem tingut una relació força intensa. Però, és clar, un dia em vaig adonar que el que realment ell volia i desitjava era la noia amb qui jo era casat…I fins aquí puc arribar. L’aristocràcia de l’esperit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s