La renda sexual

Som on som. Segle XXI. 2020 dC. I la mort continua estranyant-nos i esgarrifant-nos. Ara, sobretot la que causa aquest virus. No n’aprendrem mai. La mort és la cosa més normal de la vida. Perquè, al món i aquí mateix, cada dia continua morint-se molta més gent de causes del tot diferents d’aquesta. Com sempre. Ja trobarem la vacuna, segur. Experiment social, mentrestant. Manipulació. Contracció. T’imagines que tot plegat ho aprofitaran per a un experiment, un més, per dominar i manipular tota la societat. Aquesta i la d’arreu. La transmissió de la por i el temor. I vinga crides a fer això o allò o el que sigui. O a prohibir-ho. La deriva. La davallada. Fa mesos que estàvem avisats que s’acostava una altra crisi de les grosses. Doncs aquí la tenim. Se n’ha cuidat un virus. D’altra banda, tota la vida que vivim la vivim travessant canvis sobtats, que poden ser favorables o adversos, i fases circumstancialment difícils. Sempre. I després la cosa va continuant fins al final, fins que tot s’acaba i deixem de ser-hi. I aleshores ja res no ens pot saber greu. Tan sols a aquells que encara es queden i potser ens han estimat, els pot saber greu. I m’aprofito de Barnes, un cop més, i d’aquest seu El Soroll del Temps (2016): “Era de la vida de què tenia por, no pas de la mort…I estava convençut que, si penséssim en la mort més d’hora durant la vida, cometríem menys errors”.

En fi, corbes d’evolució de la pandèmia, estadístiques i tants per cent, quadres i més quadres, els dos metres de distància entre cadascú. Molt bé. Però tampoc no estaria gens malament que, durant aquests mesos, o potser anys, que puguem viure de cara a la “nova normalitat” i companyia, apliquéssim allò que deixà escrit Joan Fuster: “La renda sexual per capita! També això haurien de precisar les estadístiques”.