La mar de lliure

Em sento la mar de lliure estant-me aquí casa. I encara més avui que la llibertat consistia justament a decidir de no moure’t i no sortir i a no deixar-te endur per la massa en aparença tan necessitada i adelitada d’estirar les cames i potser també d’altres coses. Tots alhora. I totes, és clar, només faltaria.

Ja ho deia Galileu (1564-1642), que la ignorància és la mare de la maldat, de l’enveja, de la ira i de tota la resta de vicis i pecats, per grossos que siguin. Perquè hi ha, a més a més, aquest paternalisme públic dels presidents fent veure que tenen tanta cura de nosaltres, ses criatures, pobretes. N’hauríem d’aprendre, com a mínim, de Suècia. Sinó que aquí, és clar, no hi pots confiar, en la gent. I és que no és només ara, sinó des de sempre, però naturalment també avui dia, que el que cal és adonar-nos de què, i de qui, és de veritat el més important. No crec que sigui el fet de fer deport del cos, i de córrer, no se sap cap on, o d’anar amb bici, encara menys. Anar per, en acabat, haver de tornar. Una cosa del tot diferent és el deport de l’ànima i de l’esperit. ¿Què hi fas, aquí? ¿D’on véns? ¿Cap on vas? ¿De què serveixes? Perquè, de fet, igualment ha d’arribar el dia que ja no hi serem. I no passarà res. I fixa’t en el que deixà pensat i escrit Cioran, a De l’Inconvenient d’Haver Nascut (Empúries, 2019, amb traducció d’Andreu Gomila, pàgina 67): “Enmig de les vostres activitats més intenses, atureu-vos un moment per ‘mirar’ el vostre esperit”. Una recomanació no adreçada certament a tots aquells que no parem de ‘mirar-nos’ l’esperit dia i nit, i que no hem de suspendre ni un moment les nostres activitats, ja que ara no en desenvolupem cap. La mar de lliures.