Art de màgia

Aquesta frase que tinc anotada i que és de l’enciclopedista d’Alembert (París, 1717-1783): “L’art de la guerra és l’art de matar homes; de la mateixa manera que l’art (o la màgia) de la política és la d’enganyar-los”. Va ser justament ahir que l’atzar m’hi portà molt poca estona després d’haver llegit una piulada d’un representant polític, un d’aquells que d’entrada se suposa que precisament és dels nostres. De fet, servidor com més va menys ho suposa i més ho dubta. ¿Com es pot entendre, si no, que gairebé totes les piulades que publica aquest representant que dic siguin en una llengua que no és la nostra? ¿A qui van adreçades realment? ¿Potser és així que pretén eixamplar la base que diuen? ¿En una llengua imposada ara ja no només des de fora i que, sigui com sigui, no és la del país? Ves que no acabin estrenyent-la, la famosa base, en lloc d’eixamplar-la. ¿El punt que hi ha entremig de la màgia i el feixisme, de veritat que és la política? M’ho demano, és clar, perquè no ho entenc. ¿Mig feixisme, potser? No ens enganyi més, per l’amor de Déu! El feixisme, a més, sabem ben bé el que és, però no estic tan segur que sapiguem que quan parlem de màgia (no de màfia, eh!), ho fem d’una ciència oculta que pretén produir efectes amb l’ajut d’éssers sobrenaturals o de forces secretes de la naturalesa. Art de màgia. A banda que això que els qui fan de polítics, o n’han fet, no parin de piular, què vols que et digui! Trobo que fa poc senyor!

Per dubtar de la ironia

Penúltim dia de Maig. El sant dels Ferrans i dels Fernandus. Que per molts anys! Sortit només a comprar cigarretes i una ampolla de Campari, que l’última ja se m’havia acabat. M’encanta el Campari, a migdia abans de dinar. Barrejat amb un dit de whisky, un glaçó i quatre gotes d’angostura. Amb prou feines vint minuts fora de casa. Reveig, després, L’Honor dels Prizzi, aquell John Huston de 1985, amb Nickolson, la mateixa filla del director, Angelica, Kathleen Turner, Robert Loggia…Un poc més dues hores més que distretes, però durant les quals m’he adonat de més d’un defecte de guió que fins ara no havia advertit. Vull dir que no pot ser que sigui l’atzar, només l’atzar, que ho expliqui tot. La manera com la coneixes, i et coneix, i la manera com te n’acomiades.

Bé, entre una cosa i l’altra s’han fet les 6. DFW, aleshores. L’Antologia de Contes, que publicà ja fa uns anys Periscopi, amb traducció de Ferran (que per molts anys!) Ràfols Gesa i segons una selecció de Vicenç Pagès Jordà). M’entretinc amb el primer, La Nena dels Cabells Estranys. 23 pàgines exactament, i que d’alguna manera et capbussen en l’univers de ficció de DFW: la cosa arrenca de les delirants relacions d’un jove executiu d’un despatx d’advocats que cobra 100.000 dòlars l’any amb una colla d’amics punk força, per no dir del tot, asocials i consumidors d’LSD, quan tots plegats assisteixen a un concert Keith Jarret. Mentrestant, tot un munt de derivades que travessen el món del sexe, la música o les drogues amb un sentit de l’humor més aviat particular i una prosa imaginativa i farcida d’ocurrències de tota mena. Començant pel nom de tots ells. Barreja d’humor i de malícia. I la ironia de tot plegat, sí, Però alerta amb la ironia. El mateix DFW (que viure només 46 anys), servint-se de Lewis Hyde, ja va explicar que “la ironia només es pot usar en cas d’emergència perquè, prolongada en el temps, no és sinó la veu dels qui viuen tancats i als quals ha acabat agradant la cel·la on són.” I el mateix Vicenç Pagès afirma, al pròleg del llibre, que DFW se serveix de la ironia per dubtar de la ironia. “I vet aquí el que vaig fer“. Última frase del conte. No revela res, de veritat. Encara que acabis de llegir que a la frase immediatament anterior el senyor Meravelles feia alguna cosa amb l’objecte lluent a l’home que era el pare de la nena. Vull dir que, a la que comences, és molt difícil deixar de llegir DFW!

S’han fet les 9 del vespre, ja, entre una cosa i l’altra. I aquest rei que molts tenim al cos i que hauríem de procurar que no se’ns vegi. Trobo que fa lleig. Prometo desprendre-me’n. Sobretot perquè moltes vegades m’adono que dins meu hi ha un altre ésser que em va en contra. I no sé si és aquest mateix rei que dic.

La basarda

Cioran explica que, a Torí, al començament de la seva crisi, Nietzsche es precipitava sense parar cap al mirall que tenia, i que s’hi mirava, se n’allunyava i s’hi tornava a mirar. I que, al tren que el conduïa a Basilea, l’única cosa que reclamava amb insistència era un mirall. Que ja no sabia qui era i que es buscava i que es buscava, ell, tan aferrat sempre a salvaguardar la seva identitat, tan àvid d’ell mateix, ja no tenia, per retrobar-se, cap altra cosa que el més groller i més lamentable dels recursos.

I després afegia, i m’ho faig meu, que no conec ningú més inútil i més inutilitzable que jo mateix. I aquest no saber fer res, ni servir de res, és una dada que hauria d’acceptar i prou, vull dir sense vantar-me’n. Perquè mentre no sigui així, la consciència de la meva inutilitat no em servirà tampoc de res. I d’aquí ve, segurament, el silenci romput. Un silenci, el d’aquesta pàgina, que amb prou feines si m’ha durat un any i mig. He d’intentar recupera-lo. I callar. I deixar estar per sempre el mirall. Tant el de la veritat com el de la mentida.

I fixa’t que del virus ja gairebé no se’n parla. Ara allò que s’ha acabat imposant és la por, la basarda. Una basarda davant del futur que s’empelta, sembla, del desig d’experimentar aquesta basarda. Tot plegat, potser sí que és fruit, un cop més, de l’inconvenient d’haver nascut. A banda, és clar, de tota la colla de mal nascuts/des que ens envolta. Silenci.

Només la sang

Gener 1942. Los Angeles trontolla després del shock de Pearl Harbor. Pluges torrencials assoten la ciutat. Les autoritats confinen els japonesos que viuen al país en camps d’internament. A Griffith Park un cadàver queda al descobert després d’una terrible esllavissada. Tot plegat, un primer auguri que el caos s’acosta. I, així, hi ha un incendi violent i un robatori de lignots d’or. També traïcions quintacolumnistes en territori americà. El país mateix engendra nazis, comunistes i estafadors disposats a fer negoci a costa de les diferències racials. Auge del populisme que, per cert, ja sabem exactament de què va. Dos policies apareixen morts en un tuguri. I tres homes i una dona assisteixen a una important cita amb la Història. El primer, Elmer Jackson, és un agent corrupte del departament d’Antivici, proxeneta i recader del cap de policia de Los Angeles. El segon, Hideo Ashida, és un geni de la química forense, que ja coneixem d’altres històries, i que és víctima de l’odi general envers els japos. I el tercer és Dudley Smith, que també coneixem (i de qui el susdit Ashida, marieta, està enamorat), que és un home dur del Departament de Policia que ara treballa al Servei d’Intel·ligència de l’Exèrcit i que ha anat desenvolupant inclinacions clarament feixistes. Un personatge que va tan sols a la seva i que mira, a més, d’aprofitar-se de situacions diverses per senzillament enriquir-se. I, finalment, la dona que deia. Joan Conville, tinent de l’Armada que ha abandonat la carrera militar i ara fa d’avantatgista del tot descarada per mirar de treure el màxim de profit de la guerra. En fi, Kay Lake torna també a aparèixer-hi. I també d’altres, nombre innombrable de noms i cognoms en aquesta altra història de James Ellroy, Aquesta Tempesta (Esta Tormenta, de fet, no hi ha traducció al català, Literatura Random House, traducció de Carlos Milla Soler), continuació d’aquella impagable Perfidia, qua fa uns dies ja vaig esmentar i que totes dues formen part del que en teoria ha d’acabar essent el 2n Quartet de Los Angeles en què l’autor té pensat recórrer els anys de la segona Gran Guerra al seu país. Tot una barreja d’atrocitat, de tendresa i també d’elegia. I tot el silenci, atenció i paciència que fan falta per recórrer les 683 pàgines de què es compon. “Només la sang mou les rodes de la història.” Aquesta cita de Mussolini, Il Duce, a l’inici de tot.

Plaga

Apocalipsi. Descobriment. Revelació. Acció de treure el vel, és a dir, desvelar. S’ha imposat el mot pandèmia, però potser no hauria fet falta. Dient-ne plaga n’hi hauria hagut prou. Com aquelles 10 de l’Antic Egipte, o la de la pesta, o les diverses de la grip i més encara. Càstigs de la natura. O divins. Com a cadascú més li plagui. L’espècie humana és l’espècie humana, i no tenim mai en compte aquelles conclusions literals de fa ja tant de temps: “El qui obra injustament, que hi obri encara; el qui està brut, que s’embruti més encara; el just, que practiqui la justícia encara…Vinc de pressa, i la meva recompensa ve amb mi, per donar a cadascú segons les seves obres…Feliços els qui es renten els vestits perquè puguin tenir dret sobre l’arbre de la vida i puguin entrar per les portes a la ciutat. Fora els gossos, els malèfics, els fornicadors, els idòlatres i tots els qui estimen o fabriquen falsedats! Jo sóc el rebrot, sí!” I no ho dic ni ho penso només pel virus coronari aquest, colla de mentiders interessats i falsaris de la cosa pública! Quina vergonya! Responsables de totes les menes de plagues hagudes i per haver. Fora d’aquí! L’arbre de la vida és ben diferent de tot allò que us penseu representar. Vanitat d’aquesta mena de poder, fabricants de falsedats!

Que et bombin

Opinions, opinions i més opinions. Tot són opinions. Sense parar. Tothom a dir-hi la seva, o la nostra. Molt més silenci, és el que caldria. L’opinió pública, aquesta massa enganxosa i peluda, que és així com la qualificà Jules Renard. El qual afegia també que hom voldria ser un d’aquells grans homes que tenien poc a dir i que, a més, ho van dir en poques paraules. I que es mostrava contrari igualment al talent públic perquè, si en tingués, m’imitarien. I, si m’imitessin, em posaria de moda. I, si em posés de moda, aviat passaria de moda. Per tant, més val no tenir-ne, de talent. I, de tant en tant, fer una mica de vida social. Sobretot per beure’t unes quantes copes de bilis. I alerta, que, si sents que et diuen que t’aprecien molt, el que en el fons t’estan dient és que et bombin. I encara, acabant amb les opinions, de les quals anem tan i tan plens, pensem que una qüestió d’higiene del tot vital és canviar d’opinió igual que et canvies de camisa. Perquè, és clar, pots canviar tan com vulguis i continuar essent igual d’absurd. O potser encara més i tot.

(PS. Moltes gràcies, un cop més, Josep Igual Febrer, d’aquesta vostra traducció de les Notes d’un Diari, de Jules Renard. Aquestes 127 pàgines que sempre hauríem de tenir ben a prop i servir-nos-en)

Més enllà de les sis

Aquest individu, Pérez de los Cobos, coronel espanyol, hauria de ser a la presó. Ara tot just l’han destituït com a cap de la Guàrdia Civil de Madrid perquè es veu que ara instigava o acusava el Gobierno d’haver permès aquella manifestació del 8 de març passat. Però la veritat és que no hauria hagut de fer cap falta destituir-lo de res perquè després del 1r d’Octubre del 17 hauria d’haver estat exactament empresonat. Ell sí. En qualsevol país civilitzat, pegar de manera salvatge a cops de porra persones indefenses que l’únic que feien era protegir urnes hauria hagut de comportar com a mínim aquesta pena de presó. Però què va! Es tracta d’Espanya que, a més, el que fa és condecorar tot aquell nombrosíssim personal i atorgar-los de per vida un increment de sou d’ara no sé exactament quin valor. Alerta, doncs, oh injusta Espanya, amb L’Anticrist de Roth un cop més: “Alerta, perquè aquesta és precisament la transformació del món de la qual sembla que vostè no s’ha assabentat. El que passa ara és que els injustos (com vostè) tenen raó i els justos no en tenen. Per tant, si vol mantenir-se així, vagi amb compte, no fos cas que vostè mateixa esdevingui injusta si acaba donant la raó al just”. Ironia de la fina, sí. O potser no.

I ara que ja són més de les 6 d’aquesta horabaixa, em sembla que estaria la mar de bé que ens acostuméssim a no saludar mai més amb aquesta forma fatal de “bona tarda“. Molt millor i molt més lògic fer servir “bon dia” mentre sigui de dia i, a la que comenci a fer-se fosc, “bon vespre“. I “bona nit” només quan ens n’anem a dormir. I encara bo, penso, que no tenim plurals, com en castellà, per a aquestes coses, que sí que el fan servir com si hi hagués més d’una dia, d’una tarda i d’una nit. De vespre, no. No en tenen, ells, de vespre!

El virus literari

Llegir i escriure. Menjar, beure i dormir tantes hores com faci falta. La dutxa diària. Complir amb les necessitats del cos, que mira que són bàsiques i fonamentals però de les quals no es parla mai, per cert. Patrick Süskind es demana, precisament, a Sobre l’Amor i la Mort com és que la gent de les novel·les no va mai al vàter. Ni tampoc en els contes no hi van, ni a l’òpera ni al teatre ni al cinema ni en cap de les arts plàstiques. ¿Per què en la història de la Humanitat -afegeix- no hi ha hagut mai un culte a l’excrement però sí al pit, a la vagina i al fal·lus? En fi. Deixem-ho. I que cadascú pensi el que vulgui o pugui.

En allò que sí que sembla que hi ha un acord és en el fet d’admetre que el segle XX començà el 1918, just en acabar aquella primera gran guerra tan terrible. I, no ho sé, però potser ara també decidirem que el XXI comença precisament aquest 2020 que vivim. Aquell any de la pandèmia, potser direm. Tot això pel que fa a l’Occident, és clar. Perquè no cal ni recordar la quantitat immensa de morts que, mentrestant, han provocat les guerres de Síria i les d’altres indrets del món. Esgarrifós, però ves, no passaven ni passen aquí, a casa nostra. I això que no es tractava ni es tracta de cap virus.

Llegir i escriure, deia al principi. I la veritat és que els lectors -la societat- fa tot l’efecte, en aquest sentit, d’haver-nos ja immunitzat contra el virus literari -a l’escola ja ni se n’ensenya, de literatura-, aquell virus que tampoc no fa tant de temps provocava escàndol o, si més no, l’estimulant sorpresa d’una nova mirada. Ara ja no. Anem tan sols al segle passat. Un cop llegits Proust, Joyce i alguns altres com ara Pla, ¿quines noves mirades podem esperar? Segueixo un poc l’article de Chirbes, La Novel·la a la Tauleta de Nit, en què explica aquelles paraules de Proust: “la veritable obra d’art és com quan vas a l’oculista o, més ben dit, a l’oftalmòleg. Et sotmet a un tractament sempre incòmode, però, quan aquest tractament s’acaba, veus les coses amb una claredat la mar de lluminosa. Doncs amb això igual: cada artista nou ens regala una nova mirada”. La sensació és que això, ara que efectivament comença el segle XXI, s’ha acabat. I que allò a què aspirem, com a màxim, és a ensumar l’olor confusa del temps i d’anar a la recerca de no sabem exactament què i, en el cas d’escriure, a ser cronistes de la nostra vida, i a anotar el nostre pas pel món en aquest blog que ens presta -al llarg d’un termini de temps tan curt- la mort.

En mal poder sotmès

“…Fart d’enuig e tristor, ma voluntat e pensa caitivades, me trob del tot en mal poder sotmès…” Perquè, ¿què té, per exemple, l’aigua de mar que fa que et diguin que no pots banyar-t’hi? ¿A sant de què? Aquest parèntesi que ens van fer obrir fa ja dos mesos i mig un dia o altre el tancarem, no hauríem de trigar gens (vida, salut, llibertat, economia, tot va junt i és inseparable!) i, aleshores, la frase continuarà fins al pròxim punt seguit o a part. O fins al punt final. Amb subordinades llargues o sense. Subjecte, verb i predicat, res més. O potser amb ple de conjuncions copulatives. Sí, això, copular. A l’estil de Rodoreda, per exemple. (I tal cosa i tal altra i la de més enllà). ¿Per què no? Copular, copular. I aquesta altra anotació de L’Anticrist de Roth, el sant bevedor: “Si a la seva pàtria s’esdevenen fets malvats i vostè continua estimant-la, aleshores no és la seva pàtria allò que vostè estima, sinó el mal!”. Escolteu, escolteu, n’hi ha ple, de gent així entre nosaltres. Però hi ha també encara, i sort n’hi ha, la Pompa y Circunstancia d’Ignacio Peyró, signe de distinció, que ja té sis anys de vida i que sempre tinc aquí davant meu en un petit faristol al costat mateix de la Bíblia. Com quan, cap al final de les 1031 pàgines que té, escriu sobre aquell immens símbol de la ironia, el bon humor i de les veritats ocultes que fou el serial Yes, Minister: -“Arxivo el document, senyor? – ¿Què vols dir que si l’arxives? Destrueix-lo! -¿Que el destrueixi? – No l’ha de trobar mai ningú! – Si ha de ser així, ministre, em sembla que la cosa millor és arxivar-lo.

I punt final de moment. Recordeu, però, que, si no hi ha cap pla -i no sembla pas que n’hi hagi cap-, tampoc no hi ha res que pugui fallar. ¿O què ens pensem? ¿Que no acabarem, com tothom, esdevenint pols i cendra, o què?

L’autèntica pau

Sóc creient, sí. Sobretot perquè m’estimo més ser-ho que no pas no ser-ho. I no em refereixo només al fet de creure en un únic Déu, i en la Santíssima Trinitat de Pare, Fill i Esperit Sant, en els manaments diversos, els sagraments, les virtuts cardinals i teologals, els pecats capitals…També m’estimo més creure en totes les divinitats de les civilitzacions que ens han precedit i coneixem només a través del llibres d’història. Amon, Apis, Horus, Isis…de la mitologia egípcia, i Zeus (Júpiter a la mitologia romana), fill de Cronos o de Saturn segons com es miri, i Afrodita i Apol·lo i Àrtemis i Atena, deessa de la intel·ligència, l’habilitat, la pau, la guerra, l’estratègia bèl·lica, l’artesania i la saviesa. És a dir, de gairebé tot. No acabaríem mai. I Zaratustra i L’Anticrist, no només el de Nietzsche, també el de Joseph Roth. Em sembla millor creure-hi que no pas no creure-hi. Coneixement i comprensió. Més això que no només una qüestió de fe. Sóc creient, sí, però ja sa sap que la fe d’alguna manera consisteix a creure allò que no saps si és o no és veritat. Que no tens manera de saber-ho. Però hi creus. Igual que en d’altres coses que així d’entrada sembla que no tinguin res a veure amb cap religió (relligam). El que deia de L’Anticrist de Roth:

“Però també vaig arribar a un indret on regnava la pau, una ciutat pacífica. S’hi havien reunit els delegats de tots els pobles inquiets de tots els continents que estaven inquiets per tal de deliberar de quina manera es podria reinstaurar la tranquil·litat al món. Més ben dit: no pensaven pas aconseguir l’autèntica tranquil·litat del món, sinó mantenir la situació d’inquietud regnant, que els semblava una situació de pau i de tranquil·litat. Aquests delegats dels diversos pobles no volien pas portar l’autèntica pau al món, sinó aconseguir que la manca de pau que hi imperava esdevingués tan familiar i habitual que el món comencés a creure que aquella era la pau veritable”…

Roth va viure del 1894 fins al 1939. I aquest seu Anticrist és del 1934. Pensem-hi. Perquè les dates de vegades no volen dir res.

S’ha mort Umberto Eco. Acabo de saber-ho. 84 anys. Havia nascut a Alessandria. Entre moltes d’altres coses, El Nom de la Rosa. Com si fos ara.