Nou conjunt de normes

“Nova normalitat”. Oxímoron. Aparent, si més no. Perquè, segons el llenguatge corrent, si una cosa ha de ser nova, no pot ser que sigui normal. I si és normal, el que no pot ser és que sigui nova. Tret, és clar, que, els qui ostenten el poder, s’hi refereixin com a derivats, diguem-ne etimològics, de “norma”. I que el que prevegin, després de tot això -tot suposant, és clar, que hi hagi un després- sigui l’aplicació de noves normes. Aleshores, sí. I és, de fet, el que es veu a venir. Nova normalitat com a nou conjunt de normes. No oblidéssim pas que una norma, segons el diccionari, és una regla a seguir. I que allò que en diem normal (i de retruc normalitat, qualitat de normal) és tota pràctica duta a terme segons unes regles establertes. I no hi ha més. Caldrà saber, això sí, de quines es tractarà. N’hi ha més d’un i de dos, en aquest món de pandèmia que vivim, que et fan sospitar que no tinguin la temptació de convertir les normes en lleis i del risc conseqüent d’una involució de tot plegat. No seria pas el primer cop, per cert. I el que penso és que potser la resposta correcta davant tants dubtes i qüestions és no saber respondre. No ho sé. No sé res. Barnes, Julian Barnes, a El Soroll del Temps, s’ha demanat en quin moment el pessimisme esdevé desconsol. No ho sé. Allò que sí que sembla cert, però, (i també seguint Barnes) és que el llop no pot parlar de la por de les ovelles. Ni vetllar-la. No ho sé.

Perfídia

Va ser a l’Institut de Sant Just, ja fa temps, que Joan Puig, professor de Dibuix i cinèfil de categoria, em va comentar que acabava de veure una pel·lícula que li havia semblat grandiosa: L.A.Confidential. Em va faltar temps per anar a veure-la i donar-li tota la raó. Captivador thriller de corrupció policíaca, crims i fascinació dins el món tan glamourós de Hollywood. El director va ser Curtis Hanson, el 1997, i el repartiment va incloure Kevin Spacey, Russell Crowe, Guy Pierce, una Kim Basinger la mar d’atractiva i misteriosa, i James Cromwell i Danny DeVito entre d’altres. Complicada trama d’assassinats, suborns, diners fàcils, ambicions. Com si et donessin la benvinguda en aquell món tan tèrbol de L.A., un món on tot se t’apareix com a confidencial i absolutament secret. Des d’aleshores l’he tornat a veure no sé quantes vegades. Però la veritat és que aquesta pel·lícula em va servir sobretot per descobrir un escriptor que no coneixia i en l’obra del qual, del mateix títol (1990), es basa aquesta pel·lícula que dic. Per cert, que li he perdut la pista, a en Joan Puig.

Ellroy, James Ellroy, sí. Nascut a Los Àngeles el 1948 i del qual tinc ara mateix a casa 9 dels seus llibres. I no són pas tots, naturalment. Vida difícil i complicada, la seva. No hi entraré ara. Sempre recordo, però, aquella entrevista que li féu Xavi Ayén ara farà 5 anys arran de la publicació de Perfidia (Literatura Random House), en castellà: “Estimo els polis, algú ha de disparar contra els dolents”. “I segueixo les instruccions de Déu, que em va dir: ‘Ellroy, noi, fes la teva feina, reflecteix la vida tal com és'”. “Sí, Senyor, li vaig responfre”. I mira. Fa mes i mig, ara, que estic amb Perfidia, justament. Un llibre de 775 pàgines. No pots córrer. Si ho fas, arriba un moment que no saps on ets i aleshores has de tornar enrere. Tot és ambientat el 1941, quan els americans van cremar camps d’internament per tancar-hi els seus conciutadans d’origen japonès, sospitosos de quintacolumnisme i també perquè s’acabava de produir l’atac a Pearl Harbor. Los Àngeles, un cop més. I ple de traïdors i alhora víctimes, i aquella línia tan fina entre el que és correcte i el que és incorrecte. I un batibull de personatges i la manera com el narrador accedeix als seus pensaments i els transcriu i ens els fa arribar . Entre els quals el delit de Kay Lake i les entrades del seu dietari que queden incorporats a la història. Una meravella. Ell mateix, Ellroy, reconeix que es tracta de la seva creació de ficció més important. I la defineix com a plena de vitalitat i en destaca el llenguatge ric i pintoresc, de vegades fins i tot ridícul, també el seu intel·lecte. Jove, frívola, sensual, divertida, intel·ligent i boja. Tot alhora. Fantàstic resseguir com es preocupa del seu aspecte, de la roba…Llegeixes i llegeixes, i t’adones que sí, que ella (Kay Lake) és, a més, l’única que té pilotes de debò. En fi. Llegeixin Perfidia. I ja ho veuran. “Muuuu-jer, si puedes tú-con-Diossss ha-blarrrr…” Aquesta versió en castellà del bolero que li ha servit de títol per al llibre i la història que hi explica. Calma, molta calma.

La traducció al castellà és de Carlos Milla Soler. Quina feinada i com de bé se’n surt! Aprofito, però, un cop més per dir que tan sols hi ha dos llibres d’Ellroy traduïts al català. Que jo sàpiga, A la Caça de la Dona (Angle Ed.) i Els meus Racons Foscos (Biblioteca Andreu Martín). No sé per què. Ah, calla! Potser és perquè el català és llengua de burgesos! Beneits!

“L’imminent apocalipsi no és obra nostra. Hem estat bons ciutadans i no sabíem que se’ns acostava tot això”. (pàg. 141)

Se m’entelen les ulleres

En tinc més de 65, me’n vaig a dormir entrada ja la matinada (pel·lícules, lectura, música, whisky, cigarretes…) i em llevo més tard de les 11. No sé, doncs, com m’ho podré fer per sortir a passejar durant la franja aquesta de les 9 del dematí que han marcat com la que hem de fer servir la gent de la meva edat i generació. Fa ja sis setmanes, a més, que amb prou feines si surto. Només el que considero just i necessari -un parell de cops a la setmana- per tenir prou provisions de tot allò que m’agrada. I és que no suporto la màscara. Se m’entelen les ulleres i tinc sensació com d’ofegar-me. De manera que m’estic a casa i tan sols pujo una estona al terrat a prendre el sol i fer un poc de deport. De fet, ja m’hi estava (a casa) abans de tot això del confinament. Però bé, és veritat que feia alguna classe, també alguna estona de ràdio i dues sessions setmanals de pim-pom. Res més. Aquell Elogi de la Vida Solitària, de Petrarca, que recomano a tothom. O les Notes d’un Diari (1887-1910), de Jules Renard i amb traducció de Josep Igual. Exemples: “La prudència no és més que un eufemisme de la por.” “És una qüestió d’higiene: cal canviar d’opinió com de camisa.” Perquè és clar que “es pot canviar i continuar essent absurd.” I, finalment, “la traducció de ‘És un home que aprecio molt’ és ‘Que el bombin’.