El manteniment de la merda estable

El Regne d’Espanya ja ho està, de trencat. No sé exactament quants som, 2 milions o més, no hi ha manera de saber-ho. No ens recuperarà mai més, aquest Regne que dic. Ve de molt lluny tot això i ara som on som. Ja Pla ho deixà escrit a les Notes Disperses II, que ara es diu “Fer-se totes les Il·lusions Possibles”: Espanya…és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques…Fa l’efecte que les autoritats estan proposades que no es produeixi, en aquest mur que aguanta la merda, una qualsevol fissura, una resquícia qualsevol…Les autoritats no són més que els inspectors del manteniment de la merda estable. Més d’un i de dos murs han acabat caient, però. Quan hom menys s’ho esperava.

La fi del món

De moment, i fins que no es demostri el contrari, la fi del món és el moment en què et mors. Tant és el que digué Dostoiewski en el sentit que en el moment de l’eterna harmonia (la mort) esdevindrà alguna cosa sublim que donarà satisfacció a tots els cors, que aplacarà totes les indignacions i que donarà remei a tots els mals dels éssers humans i a tota la sang vessada; i que no sols aleshores es podrà perdonar, sinó fins i tot justificar tot allò que hagi succeït. Tant és. Quan deixes d’ésser-hi, ja no hi ets. La fi del món. Mentrestant, però, sents Arrimadas i succedanis i penses el que penses. Que Déu els perdoni. Si pot.