El que és de franc no val res

Tot el que ens han transmès els antecessors. Pares, avis, besavis…Tot el que n’hem après. Que no es perdi el fil. Va bé aquell punt d’estoïcisme fins i tot quan les coses t’han anat bé, la victòria a les eleccions d’abans d’ahir o, en un altre nivell, la d’avui mateix al Bernabéu. Lliçons de modus, molt bé, de les quals, però, més val no deixar-se enlluernar del tot. I ser estoic a l’estil de Marc Aureli, llibre primer de les reflexions, quan deia haver après del seu besavi matern, Castili Sever, el fet de no haver assistit a les escoles públiques i d’haver gaudit de bons mestres a casa, tot havent entès i comprès del tot que en aquestes coses cal gastar amb generositat. El que és de franc no val res. D’aquell mateix besavi aprengué, a més, el fet de no acollir mai la calúmnia de bon grat. I combatre-la. Les calúmnies i mentides de C’s posem per cas. I no només aquestes. Ser amable no està renyit amb el fet de ser enèrgic. Em plau, també, llegir allò que diu que va aprendre de Sext, filòsof també estoic i nebot de Plutarc, en relació al fet de saber molt sense fer-ne ostentació -la ignorància, en aquest sentit, no és pas l’absència de coneixements, sinó més aviat la negativa a adquirir-los-, i del seu pare l’experiència a quan cal insistir i quan cal desistir. La naturalesa del bé és allò que és bell i pel que fa a mi no sóc sinó un poc de carn, un breu alè i el guia interior que miro de no perdre mai.