La vanitat de no semblar vanitosos

Vanitat i vanitat. Tot és per vanitat. Des de sempre. Mira, si no, l’Eclesiastès:

Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,

tot és efímer, tot és en va.

¿Què en treu l’home

de tots els treballs

amb què s’afanya sota el sol?

Pròleg: No hi ha res de nou sota el sol

Una generació se’n va,

i una altra ve,

però la terra es manté sempre…

Els rius corren cap al mar,

i el mar no s’omple mai;

però els rius no cessen

d’anar sempre al mateix lloc.

I és que la vanitat, també als Quaderns de Flaubert, és tot el que hi ha al fons de totes les accions humanes. Ens hem de fer veure, només faltaria! Ens hem de fer notar i que es parli de nosaltres! Cada vegada que, al llarg de la vida, fem o pensem o diem o actuem d’una manera o altra, quan més tard analitzem aquestes coses i aquests actes, el cert és que sempre hi ha al fons dels cors o de les ments nostres aquesta vella follia. Siguem francs d’una vegada. I pot molt ben ser també que aquesta reflexió sigui veritable, però segurament també ha estat la vanitat que ens l’ha fet escriure. La vanitat de no semblar vanitosos. Aquesta podria ser la idea que fes que l’eliminem, molt bé. És mentida la glòria que perseguim. ¿Per què tanta glòria? Una raça d’imbècils és el que som. Igual que aquella mena d’homes que es troben una noia lletja i se n’enamoren. O al revés. Sobretot per deixar ben entre parèntesi l’acusació de masclista que avui rebria Flaubert.

El temps no passa. I no s’immuta. Som nosaltres que passem a través seu. Temps era temps, diem.

Manca de talent

Tota la vida, si més no des que tenia 8 o 10 anys, que he sabut que els òrgans de què vaig ser dotat no tenien cap disposició perquè pogués avançar, ni que fos un poc, en el domini de la matemàtica, de l’aritmètica i de la geometria. Un negat per a tot això tan i tan bàsic i fonamental. Autèntic zero a l’esquerra. Ni regles de tres, ni d’interès, ni equacions de cap mena, ni el número pi [π], ni arrels quadrades que, per cert, mai no he sabut endevinar de què caram serveixen. Res de res, cap talent. Sí que recordo ara aquella vegada que, ja a la facultat, hi havia aquell curs comú d’Estadística, obligatori per cert, que a la butlleta amb la qualificació final hi havia un excel·lent (sobresaliente, se’n deia aleshores). Vaig quedar parat, sobretot perquè era impossible. Vaig pensar que el professor, del qual ara no tinc manera de recordar com se deia, segur que no havia corregit l’examen i que tot ho havia fet a la babalà i a la bona de Déu. Solien passar, de fet, aquestes coses.

Cap talent per al càlcul, doncs. Però no només per al càlcul. Tantes i tantes coses per a les quals no serveixo ni hi tinc cap mena de talent. No sé fer res amb les mans, per exemple, i amb prou feines si m’atreveixo a canviar alguna bombeta que s’hagi fos. Res. I segurament deu ser del tot cert que no som iguals, que no hem nascut amb una porció igual d’intel·ligència ni de destreses. Reconec, però, això sí, una sola cosa i espero que no m’estigui mal de dir-ho: no feia faltes d’ortografia i als dictats (en castellà, esclar) que no eren preparats com ho són ara, un cop me’ls tornaven corregits, no hi apareixia pràcticament mai cap marca roja assenyalant que allà hi havia una falta.

I ara, aquest 29 de novembre, el que m’agradaria saber és com es mesura de manera matemàtica o geomètrica la quantitat de reputació que hom pot arribar a guanyar o a perdre. Però potser, no ho sé, només es tracta de sensacions i de caure més o menys simpàtics. Vull dir la sensació que ara mateix fem, de pèrdua de reputació, al ministre espanyol de Cultura, Esport i Educació (amb funcions ara també de Conseller de Cultura, que gros!), Íñigo Méndez de Vigo i de Montojo, IX baró de Claret que pretén executar la sentència del jutge que determinà el retorn a l’Aragó, a Sixena (monestir pràcticament en runes), d’una col·lecció d’obres d’art que són al Museu de Lleida després que fossin comprats ja fa anys i amb qui no coincideixo de cap manera. Em resulta impossible. Manca de talent, segur.

 

 

Fer-te l’estoic

Com que, en general, ja es veu i està del tot comprovat que no és possible que pensem com ells voldrien que pensem; com que tampoc no és possible que fem servir -perquè saber-la sí que la sabem- la llengua amb què ells voldrien que sempre ens expresséssim; com que res de tot això ja no és possible, igual que no ho és que sentim el que ells voldrien que sentim senzillament perquè som diversos d’una diversitat que fa que aquest concepte al costat d’aquest altre que és el d’aquesta Espanya seva sigui senzillament oxímoron clamorós, com que les coses són així, i no pas d’ara sinó des de sempre, el que faig és seguir un cop més Marc Aureli i dedicar-me a contemplar des d’aquí dalt les miríades de ramats, de cerimònies rituals i tota mena de navegacions enmig de tempestes i de calmes, i també a pensar en tota la diversitat d’éssers que esdevenen, és a dir que neixen, que després participen de l’ésser que són i al final cessen de ser, cessem de ser. El curs de la vida. I, després, a pensar o reflexionar sobre el temps viscut per altres ja fa molt i molt, sobre el que viuran, i com el viuran, aquells que vindran després nostre i també sobre el que ara mateix deuen viure pobles més bàrbars que no pas nosaltres. Una més que immensa majoria de persones no saben qui sóc ni com me dic, d’altres m’oblidaran ràpidament i encara hi ha totes aquelles que potser en algun moment hagin pogut vessar algun elogi damunt meu però que podria ser que tot seguit m’hagin blasmat. Ser estoic o, més ben dit, fer-te l’estoic, de vegades pot servir de consol com és ara el fet de pensar que ni el record, ni la fama ni qualsevol altra cosa d’aquestes no són dignes de ser preses ni tingudes en compte. Un poc més d’impertorbabilitat ens aniria bé i no fer gaire cas de les barrabassades que d’aquí al 21-D encara ens tocarà sentir i pensar que al capdavall s’esdevenen en virtut d’una causa que ens és del tot exterior o que, si més no, ha d’acabar convertint-s’hi.

Catòlic i independentista

I, mentrestant, fiscals que no paren de morir-se. D’una manera que sembla més aviat sobtada i a una edat que encara no es pot qualificar del tot provecta, infeccions renals i pneumònies, just després d’haver tingut molt a veure amb això nostre. Potser és l’atzar, no ho sé. Però, sigui com sigui, ACS, això sí.

Després, em sembla que una cosa és aquesta Europa de què sempre hem, i continuarem, formant part, la cultura europea, la clàssica i la centre-europea sobretot, i una altra de molt diferent és aquesta UE d’avui dia i dels nostres pecats, la regió del món a la qual, segons M.Rajoy, tothom, arreu de l’univers, voldria pertànyer. Dubtes i més dubtes.

I, encara, fastigueig, cansament, d’aquest Macizo de la Raza castellà, essència d’una tan tronada espanyolitat. També, esclar, de la part clerical que li pertoca. Cardenal Cañizares, Déu nos en guard de ser com vós! El que us dic és que em tinc per creient, catòlic, per cert no gaire practicant de segons quines litúrgies, i també us dic que sóc encara, i espero que per no gaire temps més, independentista, de dretes, liberal, conservador, com vulgueu dir-ne. Però vós, ¿què us heu pensat? ¿O és que està renyit voler la llibertat del teu país amb el fet de confessar-se catòlic? ¿Des de quan? ¿Sabeu què? Doncs que després de sentir-vos és com si una branca espinosa m’hagi fregat la galta com si d’una urpa d’ungles acerades es tractés.

Alerta amb l’entabanador

Aquestes més de 200 personalitats que diu que impulsen una plataforma de suport a Iceta deuen també haver vist amb bons ulls que se’ns apliqués aquest article 155 que ha dut el govern escollit per la majoria absoluta del Parlament a la presó i a l’exili. Botiflers de mena, tots ells, i també totes elles. Suport al ballarí Iceta que ara, després de tot, té la barra de parlar de reconciliació. Alerta amb l’entabanador Iceta. Pot dir el que vulgui, al capdavall es tracta d’un bon orador, però la veritat és que forma part d’aquest tripartit del 155. En sentirem dir de molt grosses. Cap a dalt, cap a baix i en cercle són les direccions vers les quals són menats els elements. I el cert, però, és que el moviment de la virtut no es troba en cap d’aquestes direccions i el bon camí, el camí de veritat, és en una via que per a tota aquesta mena de persones, que fins i tot pretenen fer-se dir catalanistes, és del tot difícil, per no dir impossible, de concebre. Senzillament perquè és el camí de la llibertat de ser tan sols allò que som. Catalans i prou. I amb UE o sense. Ja ho veurem, això.

Instints de supervivència

Ser o No Ser a Betevé ahir vespre. To Be or not To Be (Ernst Lubitsch, 1942). Obra mestra total en aquest temps de resistència que vivim, d’aquest ser o no ser catalans. Feia temps ara que no la veia. El que els nazis van pretendre fer a Polònia i amb Polònia, envair-la, anorrear-la, vulguis o no, té molt a veure amb el fet de tenir el govern legítim de Catalunya entre la presó espanyola i l’exili. Espanya ha envaït Catalunya. A Espanya, molts espanyols ens anomenen polonesos (“polacos”), no sé exactament per què. Fantàstica sàtira anti-nazi, d’altra banda, la que presenta aquesta pel·lícula imprescindible. Paròdia del militarisme i d’aquesta obediència cega que ara també Espanya, i aquest seu refotut supremacisme com a generador d’odi, pretén precisament de Catalunya. I tancar TV3, proposa el sinistre García Albiol, mala persona on n’hi hagi, i substituir-la per una tele feta amb gent normal. Exactament així, gent normal. Que gros, sentir dir coses com aquesta. Hipòcrita, aprofitat, brutal, covard, estúpid. Aquesta ficció enorme de Ser o No Ser per tal de salvar la realitat. Força física i moral al servei dels instints de supervivència que tanta falta ens fan. Ser o No Ser. A vida o mort. I sense espais neutrals. Patriotes o traïdors. Temps d’heroisme i de generositat.

Un tercer camí

Pla. Fer-se totes les Il·lusions Possibles. Any 63. En el sistema de societat en què vivim, només hi ha dos camins: o dedicar-se, en el tracte amb la gent, a l’estricta i habitual comèdia o practicar una forma o altra de presència pròpia i autèntica, o sigui, a la follia. Gairebé tothom està adaptat a la primera manera i fins i tot hi ha qui practica la follia com una comèdia. Molt bé. sinó que un servidor n’hi afegiria encara un altre, un tercer camí: aquell que consisteix a no veure ni a ser vist.

Si no existís res

Parlant de setges, o d’assetjaments, la veritat és que em sento profundament assetjat cada cop que aquests dies sento parlar M.Rajoy i companyia. Tot el que m’arriba és una manca tan natural i tan grossa d’autenticitat, i se’m fa tan de mal pair, tot tan amargant i difícil, per no dir impossible, de poder-m’ho empassar -i més encara veient la complaença i el somriure amb què algú com Santi Vila rep la seva salutació en un dinar d’empresaris- que aleshores em ve el moment de pensar en aquell llampec de glòria tan incerta que llegeixo durant la conversa que en Cruells manté amb en Soleràs. Tot és inexplicable fora del no-res, diu aquest últim. I és formidable com no s’adonen que, per una equació algebraica infal·lible, no creure en res = creure en el no-res; si no existís res, no hi hauria problema, tot seria clar com l’aigua. El no-res és l’única cosa lògica, racional, lliure de tot misteri, perfectament simple i comprensible; però, esclar, el no-res és l’únic que no existeix -per definició- i tota existència és misteri. Cosa que pràcticament equival a dir que el fet de pensar és perdre el temps, ja que un no pot arribar enlloc: o bé no hi ha res o bé, si alguna cosa hi ha, és misteri impensable. Setges o assetjaments. Perquè en el cas que m’ocupa i en què en el fons no deixo de pensar és que sempre són elles les que no volen, no pas jo; el lliri de la castedat no és pas el meu fort, t’ho ben asseguro. I el fet és que elles no es deixen; amb honroses excepcions, naturalment, però ¿qui s’ha interessat mai per les excepcions? Les excepcions, les que es deixen…si et digués que des del moment que es deixen…si et digués que des del moment que es deixen ja no tinc ganes de res…I cal reconèixer que aquí hi ha un misteri; ¡misteri pertot arreu! Només en sentim autèntiques ganes amb aquelles que precisament no es deixen; que els ateus m’expliquin aquest misteri, els refotuts ateus. Però ca, no us saben explicar cap misteri ni res que hi valgui; només us saben parlar de progrés. ¡Us estaborneixen amb el progrés! I el que vull dir, si m’ho permets, és que tot plegat se’m fa tan de mal pair…!

Res no és a canvi de res

Res  no és a canvi de res. Ja Marc Aureli en parlà al llibre V de les Reflexions (6). “Hi ha certament aquella mena de persones que, quan han fet un favor a una altra, estan de seguida disposades també a demanar-los-en compte. I també aquelles altres, tanmateix, que no estan disposades a fer això, però que en el seu fur intern consideren l’altra persona exactament com un deutor…” Res no és a canvi de res. I menys encara si del que es tracta és de política, política, vull dir, en el mal sentit de la paraula. I així M.Rajoy, ni més ni menys. M.Rajoy comprant a preu d’or la voluntat de Juncker. Et voto com a president de la Comissió, t’atorgo el premi Princesa d’Astúries a La Concòrdia!!!, et faig Doctor Honoris Causa per la Universitat de Salamanca. Molt bé. Sinó que tot això té un preu. El preu que la UE blasmi públicament Catalunya, miri cap a una altra banda l’1 d’octubre, dia de les porres de la GC i policia espanyoles contra les urnes i contra el poble quiet, mantingui silenci i, per tant, en el fons consenti l’empresonament de polítics, escollits en eleccions lliures, i d’activistes socials…Mentrestant, edictes que faciliten i pràcticament empenyen les empreses del país a canviar de seu social i fins i tot fiscal i, la cosa més recent, que per res del món Barcelona no hagi estat escollida seu de l’EMA…En fi, estat de dret, diuen. Estat de dret espanyol.

Dilapidació d’energies

Aquesta sensació que com més va més estoic em torno. Segurament és la lectura, aquests dies, de l’Enquiridió. Segur. De fet, és d’Epictet allò que diu que, si algú et comunica que s’ha malparlat de tu, no et defensis pas d’aquell o aquells que així hagin parlat. Al contrari. El que t’aconsello és que responguis que diuen aquestes coses perquè ignoren les altres encara més dolentes que es refereixen a tu, ja que altrament no haurien dit només aquestes que han dit.

Del tot contrari, d’altra banda, a la immediatesa tecnològica d’aquesta època que vivim. M’estimo molt més una vida més lenta i més pacient i plàcida. Que ens pensem dos o tres cops les coses abans de dir-les. Ara bé, sempre n’hi ha una que no em cal pensar-me gens. La llengua és la identitat, no veig que n’hi hagi cap altra de tan bàsica malgrat tenir-les encara (llengua i identitat) sotmeses i subsidiàries. Això sí, i em serveixo d’en Guillem Simó i d’aquella anotació seva de divendres, 5 de desembre del 1997, que diu que sempre he pensat que l’estratègia de fer esclatar el conflicte lingüístic dins un país i una comunitat nacionalment debilitada (i dividida) és una dilapidació inútil d’energies. I, encara ell mateix, una setmana més tard, l’apreciació que tal com va tot, i com en els temps més obscurs i tristos de la postguerra, ves que l’únic tema de conversa viable no torni a ser el de la meteorologia, a l’estil d’aquells sembla que avui fa bo, eh!…Perquè mira que ahir…