Dies de no només recordar, sinó sobretot de tenir ben present, “Lo Pi de Formentor”, per exemple, el poema immens de mossèn Costa i Llobera. És un poema que en èpoques tan decisives, com l’actual, et vivifica i et retorna aquella mica d’orgull que sempre cal per continuar. L’orgull d’individu, però també l’orgull col·lectiu, el de ser catalans, o mallorquins, o valencians. Està bé, això de ser catalans, tenint l’arbre mallorquí com a model, com a ideal. La voluntat de poder com a motor de resistència davant les adversitats, oratges i ventades i trons i llamps. A través del poema, un dels més perfectes i més vitals que coneixem, estimem i envegem aquest arbre, i volem també ser com ell. I no n’hi ha prou de participar. No és només participar el que interessa. El que interessa és guanyar, és vèncer. Lluitar constant i vèncer. I regnar sobre l’altura. Tu ets l’arbre, nosaltres som l’arbre i veurem com la mar irada del món, Espanya, cau a nostres plantes, als nostres peus. Aquest Pi de Formentor és la voluntat renovada de llibertat i després de llegir-lo, després d’estudiar-lo, després d’escoltar-lo tantes vegades com calgui (Maria del Mar, naturalment), després de tot això, quedarà fixat per sempre més dins la nostra ment i el nostre cor i serà un dels regals més importants que haurem rebut en aquesta etapa constant de formació que és la vida. Hi havia ex-alumnes, per cert, enmig de la munió que aquest dematí ha fet costat a l’alcaldessa citada a declarar a la Fiscalia de Mataró. Ex-alumnes de ja fa anys i l’orgull no dissimulat de sentir-los recitar porcions del gegant guerrer de la nostra primavera vitalista de la fulla verda. Oh, vida! Oh, noble sort!