Audiòfons i subtítols

Sigues modest, em diuen. La modèstia és la mena d’orgull menys desagradable. Però, esclar, també és orgullosa, la modèstia. Hi ha vanitat, també, en la modèstia. Modèstia que avui em fa dir allò que penso des de fa tant de temps. L’hora sembla finalment arribada de deixar-nos estar de tants romanços i de repetir en castellà la mateixa resposta acabada de ser pronunciada en català. Rodes de premsa oficials i conferències i comunicats, tota aquesta mena d’actes. Hauríem d’evitar aquest fatal i humiliant “!ahora en castellano, por favor!”. Traducció simultània, audiòfons individuals i que les televisions de fora subtitulin en la seva, de llengua. Aquesta inversió civilitzada per a tothom que ho desitgi o li faci falta quan li faci falta. I dic, a més, humiliant perquè al revés no passa mai, al contrari. La de vegades que, si fos el cas, m’haurien vingut ganes de demanar la paraula, després d’una qualsevol intervenció de la senyora Arrimadas o dels senyors Carrizosa, de Páramo, García Albiol…, tan sols per demanar que allò que han acabat de dir en castellà ho repetissin exactament igual però en català, sisplau. I amb tota la modèstia del món. I no hi té res a veure, el fet que tots nosaltres sapiguem també la llengua de Castella. O l’anglesa. O la francesa…De manera que sí, major Trapero! Un bravo dels més grossos. I moltes gràcies. L’hora és arribada!