Aquest dit d’aigua a la Riera

Plou i em sento perfectament a gust i en pau aquí, en aquest racó. Firmaria tenir aquesta temperatura tot l’any, i aquesta placidesa. Corregeixo textos per a una editorial, una cosa que es diu “El menjar i el beure en la narrativa” i que em sembla feta des d’un punt de vista massa ecològic, o ecologista. I amb això ja està pràcticament tot dit. Si et toca llegir que “això no invalida que sàpiga assaborir amb plaer un bon plat, i els que convingui”, dius, ¿què deu voler dir “els que convingui”? Bé, em pagaran i, per tant, deixem-ho córrer. Deia que aquesta temperatura és fantàstica i plou aquest últim dia d’agost, Sant Ramon Nonat, -que sembla, per cert, que no només no va arribar a néixer sinó que, naturalment, tampoc no va existir-, i no hi ha res que em faci enyorar ni el camp ni la platja ni els viatges organitzats. El camp és el lloc on els pollastres es passegen crus, ha dit algú, el camp és un país estranger, el camp no existeix, és una il·lusió. No, m’estimo més els cants a la bellesa urbana: aquest bromós matí d’hivern / no menyspreïs la joia verda entre les branques / només perquè sigui el llum d’un semàfor.

I la platja. A la platja tots els llibres es tornen llibres de sorra, a la platja et cremes els peus i ja té gràcia pensar en la platja enmig d’aquesta pluja alliberadora. A la platja la gent s’està quieta al sol quan el sol més crema, cossos torrats a la graella del dimoni. Seria com per muntar-se una caseta de platja al menjador de casa i no sortir-ne fins a la nit, sense gairebé menjar, ni llegir, gairebé sense moure’s i rient de tant en tant d’aquells que es cremen els peus a la platja o seuen damunt d’una gran cagarada de vaca al camp o han de llevar-se a altes hores de la matinada perquè aquell dia tenen una etapa que va, per exemple, des de Dijon fins a Amsterdam, i encara pel camí han de visitar Nancy i Metz i Luxemburg i Maastricht i poder dir, després, que han conegut totes aquestes ciutats per més que al seu moment hagin pres les catedrals per ajuntaments, o al revés.

No, ara mateix res no em fa enyorar cap d’aquestes coses. Feliç amb aquest dit d’aigua que veig a la Riera. I que per molts anys a tots els Ramons, Ramones, Ramonetes i Mundetes.

Matèria de reflexió

Hi ha aquell personatge femení a El Casalot, de Dickens, que no és que tingui un pes fonamental a la novel·la, però que quan apareix sempre aporta matèria de reflexió. M’agrada tornar-hi de tant en tant, a Caroline Jollyby, una noia jove i enèrgica i amb una mare que és d’aquelles persones que té molta més cura del que passa fora de casa seva que no pas de l’estat d’abandó en què viuen els seus fills. Abandó general, material i sentimental. La mare de Caroline es dedica a allò que avui en diríem una oenagé i la seva única inquietud ve donada per les angúnies de tot tipus que passen països molt allunyats de la ciutat on elles viuen, que és Londres. Tant se li’n dóna i, de fet, ni tan sols hi pensa, si els seus fills brutegen i fins i tot passen gana perquè en aquella casa ningú no té cura de tenir la dispesa proveïda. Caroline ja no sent l’escalfor de la proximitat de la mare, ni l’atenció, ni l’amor. La mare representa que s’estima el que és lluny i té abandonat el que forma part d’ella mateixa. Caroline, arriba un moment que sent que ja no estima la mare i és així que algú li retreu que tingui oblidats els seus deures filials. I la noia, aleshores, s’indigna, s’encén, i admet que és veritat, admet l’abisme que separa la seva vida de la de la seva mare. I al mateix temps, fora de si, demana que preguntin a la mare què se n’ha fet dels seus deures maternals i si el que passa no és que els deu reservar tots per al proïsme i per a l’Àfrica, i que, si és així, que siguin el proïsme i l’Àfrica que compleixin els seus deures filials, que hi tenen més obligació que no pas ella. Sí, fa molta més pena Caroline que no la seva mare, aquesta dona que fa veure que viu lliurada als problemes del món i que oblida el que té més a prop. La suposada virtut de la mal anomenada solidaritat, d’aquest primigeni egoisme total que representen les persones “solidàries”, i de com, fàcilment, la solidaritat pot convertir-se en un vici dels més grossos.

Dubtes que m’assetgen

¿Doble nacionalitat? ¿Castellà cooficial? ¿De veritat? Dubtes que de sobte m’assetgen. Aquesta Llei de Transitorietat de moment és un projecte, molt bé. Ara, si tal com està, i segons la lectura que n’he fet, acaba convertint-se precisament en llei, el SÍ que de sempre he tingut tan clar s’enfosquirà tant que molt fàcilment pot passar a ser un NO també molt clar i rotund.

Vanitat, d’altra banda, de totes les accions humanes. Aquest rerefons. Hi ha vanitat també en el fet de no voler semblar vanitós o aparèixer com a tal. Em passa sempre i només me n’adono quan més tard penso en totes les coses dites, fetes, pensades o actuades. Francament, és així. I també aquesta mena de confessió és vanitat i per això mateix potser acabaré esborrant-la, per vanitat. Quina raça, la nostra! Colla d’imbècils. Flaubert deia ser com aquell home que es troba una dona lletja i se n’enamora. Ignorar que ignorem, en fi, aquest summum de l’estultícia tal com de manera que em sembla tan brillant explica Luis Antonio de Villena en aquest seu article de finals d’estiu. I encara bo que venim d’un temps en què una certa mena de professors ens feren analitzar gramaticalment, i també memoritzar, aquella afirmació d’Aquil·les que deia que els homes (i les dones), per més extraordinàriament dotats que ens creguem o per més necessaris i imprescindibles que ens pensem ser, ens hem de morir (i de vegades molt joves i de manera absolutament inútil i injusta) i que, a més, podria molt ben ser que el dematí, la tarda o la nit de la nostra mort estigui ja escrita. Encara bo, deia, d’aquella mena de professors que el que segurament pretenien amb aquestes coses no era sinó estalviar-nos un poc certa mena d’estupideses.

Coses com aquestes

Aquesta mena de malaltia moral intermitent. Aquest passar de fantàstics projectes de feina a no fer a penes res. Dies, com avui mateix, que passo d’intentar llegir coses en anglès a adonar-me després que no les he entès gens. Això és tot el que he fet fins ara. Perdre el temps. Bé, puc dir que he començat una carta d’amor a causa tan sols d’aquest vici d’escriure sobre el que sigui i no pas perquè estigui enamorat. Em sembla que acabaré enviant-me-la a mi mateix a veure si així m’entabano ben entabanat. No estic enamorat però segurament escriure té alguna cosa a veure amb el fet d’estimar. L’ànsia d’un mateix. El melic. Fa dies que llegeixo molt poc. Des que he tornat d’Andalusia, és com si els llibres em caiguessin de les mans. Encara és agost i la humitat és massa intensa. No sé si aquesta podria ser-ne la causa. M’he de fixar més en el que m’envolta, la família i els fills per exemple, i no allunyar-me’n i tenir-los ben a prop. Dies de massa foscor. Tragèdia o comèdia. Actor solitari. No sé ni per què les escric aquestes coses. Ni per què les penso. Em dic adéu, a reveure, més enllà del que ens procuri el futur en què tant de bo deixés de perdre el temps i de pensar coses com aquestes.

Una monarquia catalana

Monàrquic. No em fa res de reconèixer-ho. Monàrquic, això sí, d’una monarquia no borbònica. Monàrquic d’una monarquia com la britànica, o com la neerlandesa, o com la danesa. Països que tant diem admirar i que tantes vegades prenem com a models. Aquest país nostre, aquesta nació, fou una monarquia, tinguérem els comtes i tinguérem els reis mentre durà aquella confederació catalanoaragonesa. Fa 600 anys i ja ni ens en recordem o potser és que ens fa fins i tot vergonya recordar-ho i tenir-ho present. Sinó que, esclar, ets més aviat mal vist si mai expresses que és això el que voldries, una monarquia catalana, tot i tenir del tot clar que una cosa així és del tot inviable en una Catalunya com la d’ara mateix. I és per això que, al plebiscit o referèndum de l’1 d’octubre, votaré, amb cert pesar, per la República, segur. Reaccionari, en el sentit de reaccionar, conservador a l’estil anglès, liberal dins d’aquest conservadorisme, del tot creient però no gaire practicant, anticomunista i antisocialista i també amb una certa essència oculta de la maçoneria, escric exactament per vici i sense la més mínima voluntat ni pretensió de fer-ne cap ofici ni de formar part de cap cenacle. Aquí, que no m’hi busquin.

Laudes

La cosa ja no dóna segurament més que per a aquest fragment, a tall de Laudes, de la carta de sant Pau als Romans (Rm 13, 11b. 12-13a). Tingueu present el temps que ens toca de viure. És arribada l’hora d’aixecar-nos. S’acaba la nit i el dia s’acosta. Despullem-nos de les obres pròpies de la fosca i revestim-nos l’armadura del combat a plena llum. Comportem-nos dignament com a ple dia. (I ja dic que no sóc pas jo, per cert, qui diu aquestes coses.  És tan sols la resta de mi que se les fa seves).

No aniré enlloc

Doncs no, no aniré enlloc demà a la tarda. Ni als Jardinets de Gràcia ni res. Totes les pregàries de què sóc capaç, enmig de tanta ràbia, i angoixa, i tristesa de l’última setmana viscuda, han estat ja elevades. Silenci ara. I discreció, molta més discreció. Perquè estic fart, a més, de les mentides interessades i de tanta brutícia que cada dia ens fan arribar no cal dir des d’on. M’hauria agradat, també, sentir alguna veu, de les que tenen poder de decisió, parlant de tancar i clausurar les mesquites salafistes i fer fora del país els imams corresponents, demostració veritable del no tenir por. Però no. Res de tot això no he sentit dir. I, en canvi, el que hi ha és aquest terreny tan baix de la política d’un estat equivocat i a punt de la fallida. No, no aniré enlloc demà a la tarda. Com si a tota aquesta colla de terroristes sensànima els importés o els afectés gaire el clam no tinc por per molt multitudinari que sigui! Tant se’ls en dóna tot, a ells. I, d’altra banda, seguint paraules d’Hiperió, si almenys no fos tan descoratjador llançar-se enmig d’aquesta turbamulta i quedar-ne, aleshores, anul·lat! Anul·lat, sí, anul·lats. Perquè vés a saber, en aquest sentit, si no podria també ser que hi hagués cap falsa bandera darrere els crims de les Rambles i de Cambrils.

Hi posin intèrprets

Arran del fets com el del corresponsal holandès de l’altre dia a la roda de premsa amb els consellers Mundó i Forn, i amb el major Trapero, em repeteixo amb aquest text d’ara fa dos anys i mig:

Els exaspera que el President s’expressi en català en actes de representació oficials d’aquest país que aspira a ser normal d’una vegada i per sempre. És exactament normal que el President, aquests dies de dol, d’angoixa i de tristesa, expressi, davant tota quanta emissora del món, el sentiment de condol i de respecte en la llengua del país que representa. Entre les autoritats indiscutides, li tocà encara ocupar una segona fila, però la passa endavant ha estat ferma. Petita encara, però ferma. Sentint-lo, no he pogut evitar pensar un cop més en Joan Solà (acs) i aquelles seves paraules: “Jo no sóc un romàntic en el sentit tou de la paraula. Jo no defenso la llengua per la llengua, sinó pel fet que la llengua i jo som una mateixa cosa, i perquè ja estic fart de sentir-me humiliat o insegur quan surto de Catalunya, i de vegades fins i tot sense sortir-ne. N’estic fart. Perquè l’home i la llengua són exactament el mateix, i l’home i el seu grup, també. I és això el que Espanya (PP, PSOE, C’S) no vol de cap manera acceptar. Espanya no accepta la diversitat en cap sentit. És aquesta la qüestió”. “¿Com pot ser que un poble visqui amb una llengua que estima però que sempre hagi d’estar patint per aquesta llengua? Hem de reaccionar i treure’ns de sobre la por, l’acceptació de la subordinació i de la humiliació”. “Una llengua és una parla i un exèrcit. Desenganyem-nos: això és així. No hi ha cap altra definició científica de llengua. És exactament això”. “Senyores i senyors: el famós autogovern hauria de començar per aquí. I fins ara cap no ho ha fet. Una parla i una sòlida i veritable llei d’ensenyament. I un exèrcit”. Perquè la seva, senyor Rajoy i la de tots aquells que vostè representa, és una identitat i una llengua no discutides. La meva, la nostra, no només és discutida sinó escarnida i això ens fa sentir subordinats, inferiors, degradats. “I el català, la persona i la llengua, no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra. Volem ser un país normal. Com a mínim tal com ho és el seu”. I si no ens entenen, hi posin intèrprets.

D’altra banda, el recordatori, també, de John Adams, aquell 2n President EUA: El poder de les masses conduirà a l’hegemonia dels dropos i al malbaratament indiscriminat.

Goig i tristesa

L’amor i el regeneracionisme, en primer lloc. I, després, la qüestió de la singularitat en relació amb el concepte de massa, visió del món comú de la comunitat. L’Hiperió de Hölderlin, però no només la meravella de la prosa poètica de l’Hiperió (segons edició de Columna amb introducció, traducció i notes del professor Jordi Llovet), sinó tota la seva poesia. Els herois han perdut la seva anomenada i els savis, els deixebles predilectes. I en relació a la regeneració del món “hi ha una cosa que només puc dir-te a tu, Bel·larmí, només a una ànima pura i lliure com la teva. No vull ser tan generós com ho és el sol amb els raigs; no vull llençar les meves perles a la masses estúpides…Quina estranya barreja de felicitat i melancolia, quan es fa tan evident que estem condemnats per sempre més a una existència gens comuna”. I la llàstima és que la novel·la no acaba mai de resoldre aquesta distància entre la singularitat d’Hiperió, l’eremita de Grècia, i el comú, la massa o la xusma o fins i tot “el poble”. Tot ben bé com un lloc de pas entre el silenci dels déus i les enraonies dels homes.

Hölderlin (1770-1843) fou també el poeta predilecte de Nietzsche, el qual no s’estava de dir que amb prou feines si aquest nom deia res a la majoria del poble alemany. De substanciosa concisió, parlava, d’assossec i de maduresa. I de llenguatge poderosament cenyit, suau, tranquil. El bon estil apareix quan la Bellesa obté la victòria damunt la Monstruositat. Perquè és ben evident que n’hi ha, d’estils corruptes tal com queda del tot demostrat cada vegada que el desig de mostrar, davant d’una cosa determinada, més sentiment del que de veritat es posseeix: aleshores tot se’n va en orris, i tant és que parlem de llenguatge com de qualsevol de les altres arts, tant és.

Vivim el temps que ens pertoca, esclar. I els temps de la història potser ho han estat sempre, de malaltissos. Al llibre primer d’Hiperió, a Bel·larmí, hi ha aquesta frase amb què tot comença: El terra estimat de la pàtria torna a omplir-me de goig i de tristesa. El mateix goig sublim i la mateixa tristesa de tota la poesia continguda als Himnes i a les Elegies i a La Mort d’Empèdocles i als Poemes de l’Entenebriment i a les Versions de Hölderlin (Carles Riba). I els poemes que signà com a Scardanelli, alter ego, l’Esperit del Temps, abans de caure el 1802 en la follia esquizofrènica sota la qual viuria encara més de 40 anys. I acabem, acabem amb aquesta traducció de Feliu Formosa com a punt i seguit.

APLAUDIMENT DELS HOMES

¿No és sagrat el meu cor, ple de vida més bella,
d’ençà que estimo? ¿Per què de mi fèieu més cas
quan era més altiu i més ferotge,
més ric de mots i més buit?

Ah! Plau a la multitud allò que és útil al mercat,
i el serf dedica honors tan sols al violent;
creuen en el diví
únicament els qui ho són ells mateixos.

Audiòfons i subtítols

Sigues modest, em diuen. La modèstia és la mena d’orgull menys desagradable. Però, esclar, també és orgullosa, la modèstia. Hi ha vanitat, també, en la modèstia. Modèstia que avui em fa dir allò que penso des de fa tant de temps. L’hora sembla finalment arribada de deixar-nos estar de tants romanços i de repetir en castellà la mateixa resposta acabada de ser pronunciada en català. Rodes de premsa oficials i conferències i comunicats, tota aquesta mena d’actes. Hauríem d’evitar aquest fatal i humiliant “!ahora en castellano, por favor!”. Traducció simultània, audiòfons individuals i que les televisions de fora subtitulin en la seva, de llengua. Aquesta inversió civilitzada per a tothom que ho desitgi o li faci falta quan li faci falta. I dic, a més, humiliant perquè al revés no passa mai, al contrari. La de vegades que, si fos el cas, m’haurien vingut ganes de demanar la paraula, després d’una qualsevol intervenció de la senyora Arrimadas o dels senyors Carrizosa, de Páramo, García Albiol…, tan sols per demanar que allò que han acabat de dir en castellà ho repetissin exactament igual però en català, sisplau. I amb tota la modèstia del món. I no hi té res a veure, el fet que tots nosaltres sapiguem també la llengua de Castella. O l’anglesa. O la francesa…De manera que sí, major Trapero! Un bravo dels més grossos. I moltes gràcies. L’hora és arribada!