Amors antics i inútils

Temperament femení, intel·ligència masculina. Inversió sexual frustrada. Segur que més d’un i de dos són i han estat així al llarg de la història. Potser el mateix Skakespeare, si més no per la poca cosa que se’n sap, no ho sé, o Rousseau i el seu bonisme -aquesta xacra de la qual fou segurament l’iniciador- tan proper, d’altra banda, al masoquisme. De tal manera que, ara, el que et demano és que no facis pas com la gent vulgar, que és sempre mesquina, i no em giris la cara quan passi pel teu costat ni que tinguis de mi un record tenyit de rancúnia. Al contrari. Voldria que quedéssim, l’un davant de l’altre, com dos coneguts de la infantesa que es van estimar una mica quan eren encara nens i que, tot i que després en la vida adulta siguin uns altres els afectes i uns altres els camins, conservin sempre, en un raconet de l’ànima, la memòria profunda del seu amor antic i inútil. Quina crossa tan bonica, Pessoa, encara!