Temps del desig

Esclar que hi ha també l’avorriment, la possibilitat d’avorrir-se, que no és pas que sigui cap mala cosa. Diem, a més, que ens avorrim durant tots aquells espais del temps que no passa al ritme que considerem que hauria de passar perquè la vida, aquestes porcions del temps que ens fa l’efecte de ser lentes, resultés interessant. El que hi ha, però, és que el temps no en té, de rime ni velocitat. El temps és impassible i tota la resta són meres sensacions, i res més. M’avorreixo com una ostra, pobretes ostres. Doncs espavila’t ara que som a l’estiu, aquest temps que, en general, és per al compliment del desig més que no pas del deure i l’obligació. I no pateixis, que només si ets viu i existeixes pots avorrir-te. I ja et dic que avorrir-se no és cap mal. Tan sols se n’ha de saber. I sobretot no et dediquis a matar el temps. Matar el temps és matar-te tu mateix. Recorda que el temps no passa i que és immutable; ets tu que passes a través seu i al final te’n vas mentre ell continua com si res. El que vull dir, en fi, és que hi ha un temps per a tot i també, doncs, per a l’avorriment.