Amors antics i inútils

Temperament femení, intel·ligència masculina. Inversió sexual frustrada. Segur que més d’un i de dos són i han estat així al llarg de la història. Potser el mateix Skakespeare, si més no per la poca cosa que se’n sap, no ho sé, o Rousseau i el seu bonisme -aquesta xacra de la qual fou segurament l’iniciador- tan proper, d’altra banda, al masoquisme. De tal manera que, ara, el que et demano és que no facis pas com la gent vulgar, que és sempre mesquina, i no em giris la cara quan passi pel teu costat ni que tinguis de mi un record tenyit de rancúnia. Al contrari. Voldria que quedéssim, l’un davant de l’altre, com dos coneguts de la infantesa que es van estimar una mica quan eren encara nens i que, tot i que després en la vida adulta siguin uns altres els afectes i uns altres els camins, conservin sempre, en un raconet de l’ànima, la memòria profunda del seu amor antic i inútil. Quina crossa tan bonica, Pessoa, encara!

Ser coherent és una malaltia

Més estones amb Pessoa. Pensaments al voltant de la vida que passa. Som al mes d’abril de 1915, però podria igualment tractar-se d’aquest mateix diumenge de finals de juliol on som. Pessoa ja fa molt de temps que no hi és. Queda, però, el seu grandiós Desassossec i totes les altres coses que deixà, heterònims inclosos. Ple de fets estranys i inexplicables i de coses que no canvien. Exactament com el de totes aquestes persones amb suposada intel·ligència i sensibilitat que diuen mantenir-se sempre fermes en una mateixa opinió, les fermes opinions d’ahir mateix, per exemple. Persones sempre coherents amb elles mateixes. Del tot estrany i inexplicable. Pensem, si no, en la la contínua transformació de tot, també la del cos que encara ens sosté. I la del cervell, esclar. ¿Com pot ser, aleshores, si no és per malaltia, que encara hi hagi qui reincideixi en la anormalitat de voler pensar avui el mateix que va pensar ahir? Si és que ni tan sols el cervell d’avui ja no és el d’ahir igual que tampoc el dia d’avui no és el d’ahir! Hem de ser coherents, diuen. Sinó que la coherència, ser coherent, és una malaltia i, potser, també un atavisme que prové d’avantpassats animals en un estadi de l’evolució en què una tal desgràcia (ser coherent) devia ser natural.

Coherència, convicció, certesa. Demostracions evidents de manca d’educació que ni se sap quants cops han estat disculpades. És una falta de cortesia envers els altres ser sempre el mateix davant seu i, així, enfastidir-los i disgustar-los amb aquesta manca de varietat. La democràcia es basa en el compliment de llei, per exemple. Fins i tot de la que t’oprimeix. Grandiosa coherència.

Opinions fermes

Tota opinió és una grolleria. Fins i tot quan no és sincera. Però és que, a més a més, tota sinceritat és una intolerància (t’ho dic del tot sincerament). No hi ha liberals sincers. D’altra banda, no hi ha liberals. (Home! La veritat és que m’ho acabo de creure, però coses com aquesta afirmà Pessoa (1888-1935) en aquest petit, però immens i excels, volum que es diu AutoBiografies, 128 pàgines sense comptar les dedicades a notes diverses, i que publicà aquí entre nosaltres Angle Ed. (El Far) el maig del 2008 segons traducció de Víctor Martínez-Gil i amb introducció i selecció a càrrec de Richard Zenith). I just a continuació aquesta mena de 7 consells, per no dir-ne manaments o potser fins i tot sagraments: 1r.- No tinguis opinions fermes, ni creguis excessivament en el valor de les teves opinions. 3r.- No jutgis ningú, perquè no en veus els motius, sinó només els actes. 4rt.- Espera’t el millor i prepara’t per al pitjor. 5è.- No matis ni destrueixis perquè, com que no saps què és la vida, excepte que és un misteri, no saps què fas matant o destruint, ni quines forces desencadenes sobre tu mateix si destrueixis o mates. 6è.- No vulguis reformar res perquè, com que no sabem quines lleis obeeixen les coses, no sabem tampoc si les lleis naturals hi estan d’acord, o amb la justícia o, almenys, amb la nostra idea de justícia.  7è.- Fes per manera d’actuar com els altres i de pensar diferentment d’ells. No creguis que hi ha relació entre pensar i actuar. Hi ha oposició. Els més grans homes d’acció han estat perfectes animals pel que fa a la intel·ligència. Els més agosarats pensadors han estat incapaços de cap gest agosarat ni de fer cap passa fora del camí.

I sí, esclar, falta el 2n, ja ho sé. Heu-se’l aquí: Sigues tolerant, perquè no tens la certesa de res. (Home, Fernado, francament, la veritat és que això ja no ho sé o, més ben dit, sí que ho sé, i per cert amb tota certesa perquè, davant de segons quines coses, com més va més intolerant em torno).

Corregir qualsevol absolutisme estatal

Sempre de Settembrini. Molt més que no pas de Naphta, aquell personatge de Mann que gosà dir que cada ric o és un lladre o l’hereu d’un lladre. Plaer de tornar aquest vespre, tal com sempre de tant en tant, a La Muntanya Màgica, i d’obrir a l’atzar el llibre aquest cop per la pàgina 559 i trobar la discussió, educada però discussió al cap i a la fi, entre aquestes dos éssers de la ficció immensa. Naphta, que era a casa seva, acabava de dir que el conflicte intern de l’home es basa únicament en els interessos individuals i globals i que la finalitat de l’estat esdevé aleshores, com és ben pagà, la llei de la moral. Protesto!, s’exclamà en aquest punt Settembrini -tot oposant la tassa de te contra el seu amfitrió i amb el braç allargat. Protesto contra la insinuació que l’estat modern signifiqui que l’individu és serf del diable. Protesto…La democràcia no té cap altre sentit que el de corregir individualment qualsevol absolutisme estatal…I aquelles conquestes del Renaixement i del racionalisme, senyor meu, es diuen personalitat, dret humà, llibertat!

De manera que estaria bé quedar-nos només amb això. Corregir qualsevol absolutisme estatal. Al capdavall és de sempre que les lleis han estat canviades i corregides a la que una determinada majoria social, fastiguejada fins al moll dels ossos, les ha vulnerades o desobeïdes. Senzillament perquè és la ment la que és sobirana, i perquè és lliure la seva voluntat, i perquè també és ella la que determina el món moral. I la  llengua en què les coses han d’esdevenir. I no pas l’estat, ple de mentiders xerraires democràtics, que tot ho oprimeix i que et vol tan sols per tot el que li aportes a la butxaca. I sense gairebé res a canvi. Res.

Aquest últim preludi de Volcans

Vist l’últim lliurament de la temporada de Volcans a Betevé. Em sembla una obra mestra total. De la mort al naixement, preludi de tot. La mort com a principi i el passat que és més present que mai mentre la memòria s’esvaeix i l’única certesa del futur és que la fi és sempre més a prop. Grandiosos Santi Trullenque i Sergi Pons. Sublims. La tria de les persones, l’escenari, les imatges i el so de la paraula moltes vegades sobreentesa, la música, tot. Han estat 13 episodis de mitja hora cada setmana, programa que honora també tot un equip i la cadena de televisió que l’ha emès. I en Django quan diu que el que li agradaria seria treballar amb animals o amb nens petits, i en Teo que diu que no sap què dir, que no tenia res pensat per dir i que, abans de parlar, primer s’ha de pensar. I la Martina que diu que ha de ser valenta, i en Danzeng, que té tanta vergonya però que diu que sí, que és feliç. I els nadons, Mila, Adrià i Kai, aquest mamant la primera llet del pit de la mare. ¿Llarga vida o estel fugaç? ¿Qui ets? ¿D’on véns? ¿Val la pena, viure? Hi ha un vespre i hi ha un dematí. I les sublims imatges finals de com tot comença. I l’elegància i la discreció. I aquest últim Preludi que deixo ara aquí sencer pensant en tot ell i, sobretot, en aquestes imatges que dic a partir del minut 20:30. I en la música tan fastuosa i plena de sentit. Estem en erupció. Enhorabona i que per molts anys. I que allò que en tu ha de ser llum no sigui foscor, Núria, benvinguda.

Una forma més de la follia

Follia. Ara sembla que el Govern d’Espanya no vol que el Consell (de València) s’adreci, en valencià, al Govern català ni tampoc al balear. Diuen que el valencià és una llengua que només és cooficial al País Valencià (perdó, Comunitat Valenciana, només faltaria!) i que de cap manera no ho és ni a Catalunya ni a les Illes Balears. És a dir, que tot sigui pel foment de la ignorància i de la mala bava. Res de nou. Són folls. Folls malintencionats a qui, per cert, no se’ls podria aplicar de cap manera aquella dita de Frassineti que diu que hi ha una forma de la follia que consisteix en la pèrdua de tot excepte de la raó (i de l’enteniment). Perquè esclar que ho saben, i en són ben conscients, que la llengua és la base de tota identitat. Una identitat, la nostra, que els fa nosa i que, per això mateix, la volen no només migpartida sinó també, i sobretot, sotmesa i subjugada en nom, diuen, d’una Sagrada Unitat (castellana) que em fa pensar en Portugal i en tota la resta de colònies que han anat perdent al llarg del temps i de la Història. I no ens penséssim pas, però, que n’hi ha prou amb la intel·ligència si no va sempre acompanyada de tensió, de tota la tensió que ens cal.

Flors de foc

Missatge d’en Santi, (que per molts anys, per cert, justament en aquesta diada on som): has de veure Hana-Bi, aquest vespre. Flors de Foc, de Takeshi Kitano, grandiós, any 1997. I reconec que al principi em costà i vaig haver d’insistir-hi amb paciència, el muntatge és el·líptic i amb una aparença del tot desendreçada. Però després sí, després t’arriba l’aroma de la flor i la ferotge abraçada del foc. I el silenci. Quan no tens res a dir val més que callis i observis. Observa. La pèrdua d’una filla de cinc anys, l’amic i company en cadira de rodes a causa d’aquell accident o incident, la dona que tant t’estimes, amb malaltia terminal. Observa. Les mirades del silenci i els somriures. Aquest clam desesperat per la vida i, tot i així, la més que brutal voluntat de suïcidi. No serveix de res que reguis flors mortes ni, tampoc, que descarreguis l’arma damunt d’aquell cadàver. Hana-Bi, per cert, encara hi és, a la programació de TCM.

La memòria del lector maliciós

Un llibre que t’agradi, una llibreta, un llapis i una ploma de tinta blava. Aquests estris. El llapis per subratllar i anotar als marges de les pàgines del llibre i la ploma per escriure a la llibreta tot allò que et sembla que t’ha de servir de recordatori. Coses fixades al paper i, si pot ser, també a la memòria. Més de 40 anys, hores d’ara, prenent notes després d’aquell primer detonant que fou Hermann Hesse, encara no sé ben bé per què. Coses que m’he anat fent meves sense cap altra pretensió que no hagi estat la del plaer i la música de les paraules. Perquè, després, escriure és tota una altra qüestió. Escriure, vull dir, sense cap afany de transcendència, tan sols aquest vici. Hi ha, per cert, en aquest sentit, en el sentit de tots aquells que sí que pretenen notorietat, audiència i com més lectors millor, l’anotació de Flaiano, regla general, que diu que, quan escriguis un article, un relat, un text qualsevol, el que has de fer és deixar passar com a mínim un parell de dies abans de donar-lo per enllestit i definitiu (al capdavall, ¿què hi ha, de definitiu, a la vida?) i d’enviar-lo a qui sigui que l’hagis d’enviar. Un parell de dies. Recorda que no hi ha res que et desmoralitzi més i que més et llevi el suposat plaer d’escriure que el fet de veure impresa, a nom teu, una cosa inexacta i imprecisa. Un poc més de paciència, doncs, és el que et cal; i cap pressa. Només així aconseguiràs plasmar més bé i de manera més exacta i precisa tot allò que pretens expressar i fer que com a mínim resulti llegible. Recorda, i tu ho saps de sobres, que un relat dolent, un de sol, n’anul·la deu de bons i que la memòria del lector maliciós (hi ha lectors maliciosos, sí!) és més forta davant d’exercicis mediocres, o directament dolents, que no pas davant dels bons. Aquests li semblen indispensables, però no per aquesta raó reconeix més mèrit a qui els ha escrit. Els altres, aquests que et dic fets amb pressa i poca paciència, i que per tant no passen de mediocres, no fan sinó satisfer la seva (la d’aquests lectors maliciosos) necessitat de destrucció.

I alerta amb els negocis de totes aquestes empreses multinacionals que tot ho controlen. Món de sàdics i masoquistes. Ben bé com si l’única cosa que haguessis de fer fos decidir de quin dels dos bàndols formes part.

Potser ni quatre gats

Ens pensem qui sap què, però la veritat és que, fins que la qüestió més fonamental de totes i la que més ens distingeix com a país, és a dir la de llengua, no la tinguem assumida i deixem de dir i de sentir la quantitat de disbarats que com més va més apareixen als mitjans públics de més audiència, no tindrà per a mi cap interès separar-me d’Espanya, i menys encara si la llengua majoritària ha de continuar essent la mateixa que ho és ara i no fem res per capgirar la situació. Del tot fart, i fins al capdamunt, estic de tanta deixadesa i de tanta submissió mental. Fa exactament dos anys d’aquest L’*Atril que no tenim. Un text, per cert, que fa curt del tot tal com avui mateix recorda l’admirat escriptor i viatger Jaume Mestres les paraules del qual, amb el seu permís, em plau ara de reproduir:

“Si només fossin els periodistes esportius, rai! TV3 en va plena, de gent analfabeta en la llengua del país. En molts casos són gent que hi treballen des de gairebé el primer dia. I molts són “estrelles”! ¿De què serveixen els correctors lingüístics? La sensació és que se’ls rifen. ¿De veritat que no hi ha cap responsable amb prou autoritat que els exigeixi almenys el mateix compromís amb la llengua que es requereix als locutors de la BBC, per exemple? I exactament el mateix pot dir-se de Catalunya Ràdio. Jo diria que els que realment ens preocupem per la llengua som quatre gats. Hi un fet molt eloqüent que il·lustra de manera meridiana l’escassa o nul·la preocupació real de -diria jo- la majoria de catalans per la llengua pròpia. Quan siguem a casa d’un amic o d’un conegut fixem-nos en quin idioma té configurat l’ordinador. En el meu cas em trobo amb algunes sorpreses. Així com hi ha gent que per molt que digui i facin veure qui sap què, ja saps de quin peu calcen, d’altres de suposadament independentistes -d’estelada al balcó- tenen configurat l’ordinador i altres aplicacions electròniques, com ara la tauleta o el mòbil, en castellà. N’hi ha més dels que no ens pensem. No ho puc entendre de cap manera. És evident que no s’estimen la llengua ni se’n preocupen gens. I mira que és fàcil de configurar qualsevol de les eines esmentades en català! És una qüestió de voluntat. I de voluntat sembla que n’hi ha ben poca. De voluntat real, em refereixo. Perquè de l’altra, la del bla, bla, bla.., la seca i la meca i la vall d’Andorra, n’hi ha tanta que l’aire fins i tot empudega. Fets i no paraules. I més quan en aquests temps que ens toca viure és una qüestió de vida o mort.

I encara més: ¿quants pretesos “independentistes” i “nacionalistes” tenen la configuració de tantíssimes i populars aplicacions en català, com ara Outlook (Hotmail), Gmail (Google), Facebook, YouTube, Twitter, La Caixa i tantes altres? ¿Quants, i en quin percentatge? Seria interessantíssim un estudi que ho aclarís. Ens quedaríem de pedra. Potser ni a quatre gats no arribem”.

 

Un altre exemple

Una nació, un país, sense llengua no és un país ni és res. Flagrant submissió, assimilació. ¿Quina llengua els ensenyarem que abans que cap altra han de saber tots els refugiats -contra els quals per cert no tinc res, al contrari-, que ara el senyor Amorós diu que acollirem i que tot plegat ens anirà tan i tan bé? Perquè de moment el destí de tots ells és Barcelona, Espanya, amb tot el que això significa. Hem de tenir-ho clar. I la veritat és que no fa cap falta parlar de refugiats. Fixa’t, si no, tots els deportistes d’elit, per exemple, éssers lliures i més que milionaris tots ells, i el temps que fa que viuen aquí entre nosaltres, ídols tots ells de tanta jovenalla, i penso en alguns com Ter Stegen i Cillesen i Neymar (tant de bo que se’n vagi) i Rakitic (que ja va venir des de Sevilla sabent el castellà), en fi, un autèntic reguitzell que la primera cosa que fan és aprendre la llengua de Castella i d’aquí ja no hi ha manera de treure’ls ni de moure’ls. I el mateix Iniesta que, després d’una declaració d’intencions de fer servir el català en public, al cap de dos dies ja l’abandonà. Tampoc de Messi, no cal dir-ne res. Divuit anys fa que arribà i ningú no ho diria. I això que passà per la Masia i que hi féu estudis, esclar que no sé de quin nivell. En fi que, si mai ens haguéssim de despertar i recuperar l’esperit de nació, el nostre primer impuls hauria de ser, no pas la supèrbia i l’estima de les nostres coses presents, sinó la vergonya (Leopardi). Ara mateix, Loquillo, Medalla d’Honor de Barcelona. Un altre exemple del que dèiem.