Cap cosa clara

Només de veure’ls com van vestits i de sentir-los com s’expressen davant les càmeres, la veritat és que ja no n’agafaria mai més cap, de taxi. Si més no, a Barcelona.

La FCO plega. L’últim calbot és el d’avui. Aquells que es mouen per la funesta mania de pensar se’n van, quina llàstima.

Espanya es limita tan sols a dir i a pregonar que, a Catalunya, no hi haurà cap referèndum. Res més. Potser és que la independència, a partir de proclamar-la, la deuen donar ja per suposada. Tant és el que el rei digués ahir a Girona, això de si l’any que ve ens hi tornarem a trobar. Tant és.

El món de certes ex que de tant en tant irromp, revifa. Missatges encriptats que de sobte t’arriben. I dic encriptats perquè no els entenc. Tot de retrets del passat que amb prou feines recordo. Cap cosa clara. Perquè sí, d’acord, no em costa gens d’admetre que sóc insensible, incapaç de cap entusiasme ni de cap il·lusió ni d’exaltar-me per res ni de lluitar per això o per allò fins al final ni de sentir-me el que podríem dir-ne arravatat, enardit. Ni de deixar-me estimar mai del tot. Tot això, d’acord. Sempre una veritable batalla contra mi mateix. De manera que, ¿què més vols que et digui?