La forma d’un retret

Lamentable Raimon, ahir a Rubí. Del tot lamentable, tan cregut i pagat d’ell mateix. No m’ho podia creure. Un Premi Nacional de Cultura a qui a l’hora de rebre’l (de mans del President), d’acceptar-lo i d’agrair-lo no se li acut cap altra cosa sinó de retreure al mateix President, però també al vicepresident i, fins i tot, a Rajoy -ja veus- i a aquesta senyora Soraya -que gros!- el fet de no haver assistit a cap dels seus 12 concerts (o recitals) de comiat. No m’ho podia creure i això que estava del tot atent, és a dir, amb tots els cables de l’atenció encesos i amb aquella tendència de la ment quan passa de l’estat inactiu a l’estat actiu en ple funcionament. I no. No em va pas fer la sensació que ho hagués dit de broma ni amb la intenció de fer cap acudit. I així ara, si més no de moment, el que queda del comiat de Raimon pren la forma d’un retret. Un retret fet en públic i, per tant, davant de tothom. No sé ni si dir que és una llàstima.