L’home no ha anat a treballar

Podria dir que els entenc, aquests joves i adolescents d’avui. I que fins i tot els estimo i els compadeixo. Al cap i a la fi, la joventut és sempre un embolic, un embull, un tràngol. Presenta massa opcions i no saps mai del cert quina és la teva ni quin camí et convé seguir. No tot és culpa seva. Mirem-nos. Els hem anat fent créixer amb massa retòrica i amb massa amor a les metàfores, amb massa comprensió. Sense cap noció del bé i del  mal, i fent veure que no calia cap respecte ni obediència envers pares i professors. Amb cap no, només faltaria, i tot ben embolcallat i que no els falti mai res, pobrets, no fos cas que se sentissin reprimits i incompresos. I és així que, en general, ara som on som. A cap edat ja ens alliçonen fins i tot amb micròfon a la mà. Tant és que els tripliquem l’edat. La seva és l’única veritat i pobre de tu que no l’acceptis, o la contradiguis, o tan sols la matisis. Els dolents sempre són els altres. I, malgrat tot això que dic, podria afegir que els entenc i els estimo i els compadeixo. Al capdavall és el que comporta el bonisme, l’igualitarisme i la correcció política en què estan essent “educats” i on des de fa tant de temps som instal·lats, aquesta xusmàtica dictadura. El professor de Filosofia del Gili i Gaya, de Lleida, un cop delatat, naturalment ahir no va anar a classe. I avui NacióDigital ho ha explicat així: L’home aquest dimecres no ha anat a treballar. L’home. Treballar.