Fletxes de Chamfort

Molt a prop, ja, del final de curs a l’Ateneu. Queden tan sols unes quantes sessions. En el cas que m’ocupa seran sobre Chamfort. Sébastien-Roch-Nicolas de Chamfort (1740-1794), que era com realment es deia. Els clàssics són aquells que no passen mai de moda i no és possible la saviesa sense desconfiança. I la veritat és que el món sembla encara governat, t’ho miris com t’ho miris, pels prejudicis -tantes vegades com jutgem els altres abans d’hora i sense tenir-ne ni idea-, la vanitat i el càlcul. De tal manera que d’aquell que no accepta com a regla de conducta res que no sigui la raó, la veritat i el sentiment, se’n pot dir que no té gairebé res a veure amb la societat. I aleshores el que passa és que la pau i la felicitat -o com vulgui dir-se’n- l’ha de cercar i trobar només en ell mateix. No té cap altre remei. Bé, esclar, podria dissimular i mirar igualment d’agradar. Però, quan en aquest món el que es desitja és tan sols agradar, llavors el que et trobes és que t’has de deixar ensenyar coses, coses que d’altra banda ja saps, per tot un seguit de persones que les ignoren. Chamfort. Fletxes com aquestes. Sainte-Beuve deia que eren fletxes que t’arriben de manera brusca i que ja mai més no deixen de xiular.

I, després, com cada any, hi haurà acte de comiat per a alumnes i professors. Serà, si Déu vol, dijous 22. Quatre paraules, refrigeri i música a càrrec del grup local que té per nom Los Sarita. I no pas per res. Només perquè quan van començar els encantava la figura de Sarita Montiel. Així ho expliquen ells, si més no. Serà la mar de divertit.