A l’exterior de la cova

Aquest lluitar constant per les Idees tot i no tenir-ne mai de noves. Dinar al Coro, avui, amb en Josep Quintana. Tot molt bo, però massa soroll, massa ressonància de veus. Com gairebé sempre, de fet. De manera que el cafè l’anem a fer a la Riera i ha estat aleshores que ha sortit l’esment d’aquelles famílies amb pare liberal, fill gran comunista, el més petit feixista, l’oncle capellà, mare monàrquica i filla mantinguda. Tots asseguts a taula. Qualsevol cosa podia passar, em diu, i segurament ja no n’hi deuen haver, de famílies així. No. I sort encara, continua, dels Errors de Flaiano en què llegeixes, per exemple, que l’avorriment i la malenconia t’esperen arreu on decideixis anar per divertir-te, és a dir, per canviar i fer coses diverses. És només el lloc on vivim que no ens fa pensar en la mort, el fracàs i la vellesa que arriba. I el trist invent del turisme, diu, i això que tots dos fem de guia, ell més que no pas jo. Turisme, impuls sexual. Perquè des d’aquest punt de vista, a la que arribem a conèixe’ns bé, encara que només ens ho sembli, el fet de moure’s resulta ja inútil. Total, per què, si no és que es tracti de motius de feina. De manera que no sembla pas que pugui haver-hi salut a l’exterior de la teva cova. Quedem-nos així de quiets, doncs. Però esclar, a la fi s’ha anat fent tard i tots dos tenim coses a fer. Mentre paguem, s’adreça a la noia que fa de caixera i li diu, sense aclarir-ho, que tot va quedant reduït a ben poca cosa.

Després, ja a casa, veig que em renyen i em donen lliçons. Les accepto i resto impertèrrit. L’Aida de Verdi sona ara mateix (2/4 de 7 d’aquesta horabaixa) al canal Classica.