El cognom patern

No sé què pensar, la veritat, del fet que a partir d’aquest 30 de juny que ve el cognom patern deixi definitivament de tenir preferència. Els pares -se suposa que el pare i la mare- s’hauran prèviament de posar d’acord pel que fa a l’ordre dels cognoms i, si no, serà el Registre Civil qui ho decideixi. A cara o creu, tenint en compte l’ordre alfabètic o, senzillament, per simple ressonància estètica, és a dir, segons quin dels dos cognoms soni més bé a oïdes del representant d’aquest Registre. Això sí: atenent sempre l’interès superior del menor, del nadó, ja m’explicaràs. Vés a saber, però, si, en cas que els progenitors no es posin d’acord, no acabin renyint, que tot podria ser. No sé ben bé què pensar-ne, ja dic. Al món anglosaxó aquestes coses no passen, allà el que fan tan sols és circular per l’esquerra. En canvi, aquí diuen que així ens acostem més a la igualtat, que és la gran paraula, ja ho sabem, com si ho fóssim gaire, d’iguals. En fi. La cosa, però, ja ve de lluny -a partir del 2000 les parelles ja van poder decidir l’ordre dels cognoms del fills- i sembla regulada, entre d’altres, a través de les ments preclares, si és que se’n pot dir així, de lletrades especialistes en Dret de Família i Dret Civil d’un despatx que es diu ABA Advocades i, entre totes, no sé com s’ho deuen haver fet per convèncer l’Administració d’això que com més va més s’assembla a la simple i ressentida voluntat de presentar tot allò que soni a mascle com si es tractés d’un infern ple de dimonis escuats i com si el fet que fins ara el teu primer cognom fos el del teu pare, això sol, ja ho considerin masclisme. Perquè, esclar, ara podrien donar-se, a més, casos de germans amb cognoms oficialment invertits. Pobres arbres genealògics, quin embolic. Que feminitzin, doncs, que feminitzin. Perdó, volia dir que igualin, que igualin. ¿Cognom patern? Potser tampoc passaria res si es perdés. I mira que m’encanta el món femení, eh! En canvi, noi, amb el feminista no hi puc. Em supera. I això sí que ho sé segur.