Per dur la contrària

-Escolta, ¿a tu qui t’ha creat i ha fet que fossis dut en aquest món? – No ho sé. – ¿Els teus pares, potser, a través de Déu Nostre Senyor o, més ben dit al revés, Déu Nostre Senyor a través dels teus pares? – Sí, no ho sé, és possible. Però, esclar, tenint en compte que el mateix deu haver passat amb molts dels personatges que ara mateix ostenten el poder i ens governen de manera tan grollera, matussera i interessada, no puc evitar la sensació que l’existència d’aquesta gent li deu ser, a Déu, més útil i valuosa que no pas la meva. I aleshores, ben mirat, la cosa em deixa més aviat indiferent, procuro no pensar-hi ni fer-m’hi gaire mala sang, la veritat. – Bé, bé. ¿I amb quina finalitat, doncs, et penses que has estat creat? – Per dur la contrària a la majoria de coses avui establertes. – ¿Quines? – Doncs mira, el fals igualitarisme, el relativisme imperant que potencia els drets (suposats) per damunt dels deures (ineludibles), el menyspreu pel mèrit, la correcció política, tothom que diu cava en lloc de xampany i pica-pica en lloc d’entrants o refrigeri, la lletjor general i la cridòria, el constant i ridícul desdoblament de gèneres…, no acabaríem mai. – Però, en realitat, ¿què t’ha fet, a tu, tota aquesta gent que dius? – Molt senzill: maldar per llevar-me la fe i la bondat i el bon humor. Sinó que encara hi sóc. No sé fins quan, però encara hi sóc. I tingues en compte una cosa: en aquestes altures de la faula, m’és ben igual el que pensin de mi. No és problema meu i el que em sembla que hem de fer és continuar. Continuar i continuar. Per més que el vent ens vingui tant de cara.