Draper en posició de lotus

És cert que les imatges de Mad Men s’acaben amb Draper formant part d’una comunitat de pregaires i meditadors ioguis que resen i canten i reflexionen asseguts i disposats en rotllana. Per un món millor. No em fa, però, l’efecte que les imatges aquí ho diguin tot. I la sensació és que la cosa va més enllà del penya-segat de la costa de Califòrnia, dia preciós i assolellat, onades que van i vénen. Don Draper en posició de lotus (bé, realment de semi-lotus, tal com em fa veure Francesc Pasqual), camisa blanca i sense corbata, tanca els ulls i medita. Ooom. I somriu. Ooom. Draper de ben a prop i feliç com poques vegades se l’ha vist. Hi ha una melodia de fons i ell desapareix i el que es veu aleshores és un comercial -Coca-Cola, 1971- i un grup de gent de races diverses i d’edats també diverses que canten una cançó alegre i ingènua sobre l’amor, un món millor i la graciosa ensucrada. (Sí, graciosa em sembla més bonic que no pas gasosa)

I és així que s’acaben les imatges d’aquest serial fabulós, 92 capítols. Sinó que hi ha vida més enllà de les imatges, segur. Vida a la ment de Draper i de la idea més bona que des de sempre ha tingut: la fórmula de la Coca-Cola, l’espurna (xispa) de la vida. Envoltat de hippies a la recerca de la llum, començament dels anys 70. El món, pensa, continuarà per aquest camí durant molta estona encara. Tanta, que encara hi som. I és justament aquest l’instant precís per aprofitar-ho. Draper, en posició de lotus, comercialitza mentalment la contracultura amb aquest himne a l’alegria, tema de la Coca-Cola, perquè ja sabem -bé que ho hem après- que la publicitat es basa en una sola cosa, una d’única: la felicitat. I, a més, perquè ja sabem també que sempre s’ha tractat de diners. I de res més.

De manera que no fa falta cap altra cosa, cap altra imatge. I és per això mateix que no veiem com Draper pren el vol de regrés a Nova York ni com s’afaita a la toilette de l’avió ni com després entra en una sala de reunions on no hi ha ningú que l’esperi…Ens ho imaginem perfectament i no cal cap imatge que il·lustri el gran discurs, la gran idea, la sencera guspira d’aquest home genial. Ni aquest altre whisky del final per celebrar-ho, tot plegat.