Aquell cine

Aquell cine de fa més de 50 anys, deia. Aquelles pel·lícules. Pensant-hi, recordo aquest dematí Upstairs and Downstairs (Ralph Thomas, 1959) que aquí s’estrenà el 1962 i que vaig veure uns pocs anys més tard, quan devia tenir-ne 13 o 14, amb aquell títol traduït al castellà, Las Pícaras Doncellas, i que força més tard la versió catalana, ja de TV3, titulà Es Busca Minyona. Voluntat de diversió de la bona, tan sols, la d’aquesta esbojarrada comèdia britànica i d’un cine del tot allunyat de qualsevol intent de conscienciació social. Res a veure amb aquell art i assaig que no trigaria gaire i que ens arribà a semblar qui sap què. No, no. Allò era tota una altra cosa i del que, per exemple, es tractava era de la dificultat de trobar una prou bona assistència domèstica, tant és que es tractés de minyó o de minyona. Tota una desfilada de personatges. Des del guillat per la bellesa italiana, passant per una criada alcohòlica que ensopega amb un gos d’aquells que se’n diuen pastor i també per una parella implicada en el robatori d’un banc. Murrierisme i histrionisme fins que apareix la bondat i la candidesa d’Ingrid (Mylene Demongeot) i el seu únic propòsit de repartir felicitat que fa que a partir d’aquí passem ja a una mena de melodrama romàntic i de tot ple de sentiments que van a poc a poc aflorant.  Per cert, que també Claudia Cardinale (que ara ja té 79 anys, però que aleshores en tenia només 21) hi té un paper, el seu primer formant part d’un repartiment internacional, un paper no pas protagonista, però del tot encantador tal com deduir-se d’aquest petit fragment que ara em ve de gust reproduir com a record d’aquell cine que principalment vam veure en aquella Sala Mercè que hi hagué en aquest poble i que ara ja no existeix.