El cognom patern

No sé què pensar, la veritat, del fet que a partir d’aquest 30 de juny que ve el cognom patern deixi definitivament de tenir preferència. Els pares -se suposa que el pare i la mare- s’hauran prèviament de posar d’acord pel que fa a l’ordre dels cognoms i, si no, serà el Registre Civil qui ho decideixi. A cara o creu, tenint en compte l’ordre alfabètic o, senzillament, per simple ressonància estètica, és a dir, segons quin dels dos cognoms soni més bé a oïdes del representant d’aquest Registre. Això sí: atenent sempre l’interès superior del menor, del nadó, ja m’explicaràs. Vés a saber, però, si, en cas que els progenitors no es posin d’acord, no acabin renyint, que tot podria ser. No sé ben bé què pensar-ne, ja dic. Al món anglosaxó aquestes coses no passen, allà el que fan tan sols és circular per l’esquerra. En canvi, aquí diuen que així ens acostem més a la igualtat, que és la gran paraula, ja ho sabem, com si ho fóssim gaire, d’iguals. En fi. La cosa, però, ja ve de lluny -a partir del 2000 les parelles ja van poder decidir l’ordre dels cognoms del fills- i sembla regulada, entre d’altres, a través de les ments preclares, si és que se’n pot dir així, de lletrades especialistes en Dret de Família i Dret Civil d’un despatx que es diu ABA Advocades i, entre totes, no sé com s’ho deuen haver fet per convèncer l’Administració d’això que com més va més s’assembla a la simple i ressentida voluntat de presentar tot allò que soni a mascle com si es tractés d’un infern ple de dimonis escuats i com si el fet que fins ara el teu primer cognom fos el del teu pare, això sol, ja ho considerin masclisme. Perquè, esclar, ara podrien donar-se, a més, casos de germans amb cognoms oficialment invertits. Pobres arbres genealògics, quin embolic. Que feminitzin, doncs, que feminitzin. Perdó, volia dir que igualin, que igualin. ¿Cognom patern? Potser tampoc passaria res si es perdés. I mira que m’encanta el món femení, eh! En canvi, noi, amb el feminista no hi puc. Em supera. I això sí que ho sé segur.

¿Quina nota has tret?

De moment serà només en alguns cursos de Primària, però que Déu ens agafi confessats. I els mestres, pobrets, que vés a saber la feinada que se’ls gira per avaluar les coses segons aquestes pautes que el Departament ha fet públiques. Fins i tot aquesta competència que en diuen d’Aprendre a Aprendre. ¿Com es deu poder valorar una cosa així? Sort que ja no hi ets, és la primera cosa que em passa pel cap. I de veritat que els ben planyo, els mestres. I això és tan sols l’inici d’aquesta escola que en diuen nova 21, i amb tot l’èmfasi del món. Res de puntuar de zero a deu. Res tampoc de suspens, aprovat, bé, notable, excel·lent Això s’ha acabat. De fet crec recordar que els zeros, des de fa un cert temps, tot i que merescuts, ja no eren admesos, massa agressius. I ara, a més, tot són àmbits, àrees, dimensions. I la micro-agressió que deia l’altre dia de retornar exàmens amb correccions massa ostentoses. Aquest canvi de marxa, en fi. I em fa gràcia que el Departament parli d’incorporar l’avaluació com una part del procés d’aprenentatge. Com si tota la vida no hagués estat així, sinó que n’havíem dit notes, ¿quina nota has tret, o t’han posat? I tot quedava perfectament clar. Hem d’anar a la moda, molt bé. I la moda ara el que dicta és buscar tres peus al gat i fer dels alumnes, de cadascun d’ells, els protagonistes únics de l’aprenentatge que aconsegueixin. No deu caldre que se’ls expliqui res, doncs. Ells tot sols ho aprendran, o no. I no farà cap falta, tampoc, que n’admirin cap, de mestre o de professor. ¿Per què ho haurien de fer, si al capdavall sembla que no hi pintin res i que el paper que hi fan fa tota la sensació de ser la de simples tècnics o monitors? Per l’amor de Déu. I ho deixo aquí, que em sento massa esverat i perdo l’oremus!

Dir i no dir

Temps ha podies encara, de tant en tant, anar redescobrint coses com la Traviata, o il Trovatore, o i Vespri Siciliani…Ara tot això ha estat ja fet i el camí que queda sembla tan sols el de l’ambigüitat, el camí de dir i no dir. Carregar la ploma amb tinta blava, tal com ha de ser, però després adonar-te que escriu de color negre, sorpresa grossa. El comiat de Raimon ahir, esplèndid, i la redescoberta d’Indesinenter, de l’Elogi dels Diners, de Veles e Vents…Petita Cançó de la teva Mort. I tantes músiques i tantes lletres més. Història del temps viscut i passat. Vigila, però, de no contradir. Contradir, avui, significa ser titllat de vell. I la vellesa ja fa temps que ha deixat de ser signe de saviesa. Ara ho és d’incomprensió. Fixa’t què passava ja en temps de Nietzsche. L’aforisme 308 del seu Humà, massa Humà sobre els escriptors de partit: “Els cops de timbal amb què alguns joves escriptors es posen al servei d’un partit s’assemblen, per a tots aquells que no pertanyen a la mateixa formació, a un brogit o soroll de cadenes i més aviat desperten compassió que no pas admiració”. De manera que ara imagina’t els que no arriben ni a escriptors. Formació de ramat. Coses i modes d’aquest món. Contradiu-te tant com vulguis, doncs. Procura, però, sobretot si es tracta de joves, de no contradir ningú. Sigues ambigu. Dir i no dir. Malgrat aquest cartell d’ERC que ens desitja a tots (i suposo que a totes) un feliç ramadà.

Micro-agressions, aquest llenguatge

Miro de no avorrir-me mai. Com si cada moment tingués alguna cosa d’atractiu i no hi hagués res per ser llençat, foragitat. Llum, aire, una hora rere l’altra. Calma i bellesa d’aquesta horabaixa complaent en els delits. Com si en envellir m’anés tornant més novel·lesc. No dec ser tan sec com de vegades dono a entendre i quan tanco un llibre que m’agrada, o davant de certes imatges i diàlegs de pel·lícules, em ve aleshores com una mena de pessic a l’estómac i amb prou feines si puc contenir les ganes de plorar. Miro de no avorrir-me mai, sempre a la recerca de la sensació d’allunyar-me de la meva vida d’ara, que és més aviat mediocre i plena de somnis que resulten inútils. I, tot i que els toros no m’agraden -no he anat mai a cap corrida-, no per això em considero antitaurí. Tampoc no em tinc per cap defensor dels “drets” dels animals en general, que més aviat em fan por, i menys encara dels de les rates, les vespes, les serps, els cocodrils, els mosquits i les paparres. No sóc antitabac, al contrari. No sóc pro-bicicleta ni vetllo de manera maniàtica per la conservació del medi-ambient -aquesta redundància. Crec que la natura és indomable i em fastigueja tot això d’aquests nois que no paren de pujar i baixar del cim de l’Everest, on vas a parar. No corro pel carrer, i ni molt menys en ramat. De fet, ja no corro per enlloc. No tinc gos ni gossa, ni gat ni gata. Diria que sóc mascle, però no per aquesta raó masclista. No tutejo les persones que no conec, tinguin l’edat que tinguin. No practico l’infaust desdoblament de gènere. No dec ser bona persona. I la veritat és que podria encara dir moltes més coses, però el que finalment diré és que m’he fet un fart de practicar això que avui en diuen micro-agressions i que, entre d’altres coses, consisteix, ni menys ni menys, en el fet de retornar exàmens amb tot ple de correccions fetes amb tinta vermella. Micro-agressions, aquest llenguatge. Quins disbarats més grossos, i quin desgavell, en ple camí ja de l’extinció.

Passi-ho bé i a fer punyetes

El mercat de cada dissabte. L’esmolador (abans n’havíem dit l’esmolet) i el seu vehicle amunt i avall de la Riera fent propaganda del negoci. Amb altaveu a tota potència i en castellà. Cap problema. Cap problema, tampoc, suposen aquests grups de joves, que no sé d’on són, i la cridòria ensordidora de tot ple d’eslògans que emeten també en castellà. Cap problema. Sobretot després de sentir ahir el vicepresident en un dels actes del “Cercle d’Economia” que se celebra a Sitges dient que ho té claríssim, que el castellà serà també llengua oficial i protegida. Molt bé, d’acord. Sinó que aleshores cal dir-la tota, la veritat. Cal dir que la proposta i el projecte que el castellà sigui també llengua oficial representa el mateix que si diguessis que, per aquest camí, Catalunya, de veritat de veritat, no ho serà mai, de lliure ni d’independent. La ment continuaria colonitzada i aleshores sí que a un servidor ja no li quedaria cap altre remei que no fos el de dir: deixem-ho córrer, passi-ho bé i a fer punyetes. Però no pateixi, ho faria sense cap problema i, un cop arribat el moment, em limitaria, amb tota la discreció del món, tan sols a votar “no”. Sobretot tenint en compte el ja viscut passat d’on venim.

Lluny dels Homes

El dia d’ahir s’acabà amb una victòria del Barça de bàsquet i, després, amb aquell desert d’Algèria on ningú no era res, ni ell ni aquell hoste seu. I, tanmateix, Daru, el professor francès que també parla l’àrab, sabia que ni l’un ni l’altre no haurien pogut viure de veritat fora i més enllà d’aquell desert que dic. Paraules de Camus extretes del conte L’Hoste, que forma part de L’Exili i el Regne (1957) que ara fa tres anys David Oelhofen adaptà per a la pantalla amb Viggo Mortensen i Reda Kateb com a intèrprets principals. Lluny dels Homes, Loin des Hommes. Aquest viatge que em sembla preciós. El bé a partir de les coses petites i de les paraules precises. Som efímers i vivim, de moment, a l’atles. Encara que aquells que ahir van combatre amb tu avui et vulguin matar, igual que els que ara et consideren amic després acabin condemnant-te. I les cartes que et lliura el destí. Sol, molt de sol, suor, determinació. Un western, diuen alguns. Un western a l’Algèria colonial. I la veritat, al capdavall, i la conclusió, és que avui és l’ultim dia de classe, nois. Orgullós de ser el vostre professor. Però ara me n’he d’anar. Prendria mal de debò si no ho fes. M’he quedat sol, tot sol. I mira que l’he arribat a estimar, aquest país. I a tots vosaltres.

El fonament de tota moral

Persones que es passen la vida mirant de controlar i de donar lliçons als altres. Persones que en elles mateixes són sempre sinonímia de retrets. Fastigueig és la paraula que, així d’entrada, se m’acut. Ni molt menys me’n faig, però, cap problema. I, si de cas, el que penso és que tant de bo si, abans de parlar o de dir allò que es pensen que pensen, aquesta mena de persones es demanessin si es tracta, o no, de coses amables; si resulta necessari, o no, que les expressin; si són certes i no pas imaginades i, per tant, coses molt properes a la mentida. I que, finalment, es demanessin també si no deu ser molt millor, i més higiènic, el silenci. És a dir, si no val més que callin i que mirin de passar-s’ho tan bé com puguin i de procurar que també els altres s’ho passin com a mínim igual de bé. No et facis mal a tu mateixa ni en facis als altres, dona. Perquè és aquest, segurament, el fonament de tota moral.

Perquè, si no, el que hi ha és la misantropia, l’aversió al tracte amb les persones, amb aquesta mena de persones en aquest cas. Recordo ara aquell misantrop de qui parlà Chamfort (realment, Sebastian Roch Nicolas). Aquell que durant certs, i molt més que breus, instants d’optimisme deia que no li estranyaria gens que existís alguna persona honesta. Això sí: fosa i amagada en un lloc o altre i a qui no conegués ningú ni se’n sabés, en general, res de res.

Evadint-me

24 de maig, dimecres. Maria Auxiliadora. No sé si encara deu haver-hi gaires noies que no treballen. Perquè Déu n’hi do de les que es veuen entre setmana. Després arriba dissabte i diumenge i t’adones que tenen marit, o parella, totes o gairebé, i van als restaurants i a d’altres llocs, i es passegen amunt i avall, en general la mar de cofoies. Per cert, que totalment d’acord amb Xavier Novell, senyor bisbe de Solsona, i l’amor que esdevé fecund amb la presència de totes dues figures, la masculina i la femenina, de cara a l’essencial funció educadora dels fills que en neixin. Amb tot el respecte del món, esclar, envers els gustos de tothom, només faltaria. Ara: la veritat és que estic també d’acord amb coses llegides aquest dematí, com per exemple que, si tots ens dediquéssim a entrar per la porta del darrere, la Humanitat s’extingiria al cap de dos dies. Maria Auxiliadora.

¿Que per què no publico res més? Per mandra, per mandra de tot. També dels posteriors actes de presentació que han esdevingut ja obligatoris. I, en fi, perquè no confio gens en mi mateix, sempre bevent sense voler beure i evadint-me de tot.

Com aquells coloms

Quali colombe dal disio chiamate / con l’ali alzate e ferme al dolce nido / vegnon per l’aere, dal voler portate,…

Com els coloms que, enduts pel seu desig, / vénen per l’aire al dolç niu, amb les ales / quietes i alçades, portats per l’impuls,…(versió de J.F.Mira).

Record del teatre ambulant d’aquella tarda a la platja i l’altaveu que declamava fragments com aquest del cant 5è de l’Infern del Dant mentre quatre reactors començaven a fer acrobàcies. Bellíssima imatge.

Igual que ara mateix aquesta senyora que conec i que, després de banyar-se com fa cada dia de l’any, pren el sol entre les roques d’aquest braç de port. Cel clar i mar en calma. Sensació de pau finalment assolida. Ella no em veu i durant uns instants la contemplo. Després, mentre desfaig el camí, recullo petxines i topo amb un nen que persegueix papallones.

Multiculturalisme, multiculturalisme. Manchester ara. Ja ho veus!

Ningú no ha dit que sigui fàcil

Punys enlaire i La Internacional. Només faltava això. La veritat és que no m’hi sento gens concernit, en tot això d’aquestes primàries del PSOE -del PSOE ni cap altre partit, de fet, ni suposant que es tractés d’algun dels nostres. M’és ben igual Sánchez que Díaz o que López, éssers, d’altra banda, que em semblen la mar de menuts. Les bases són les bases, ja ho sabem. Igual que les assemblees. No em fa l’efecte que en pugui sortir res de bo. Perquè, mentrestant, allò que em sembla del tot perceptible és que el saber ja no importa, que ja no té cap importància. L’educació i l’ensenyament com més va més es van convertint en una pura sortida laboral. I encara amb prou feines. Enlloc no es parla ja de vocació. I després, a les aules, que si educació viària, que si l’ús d’internet, de si fins a quin punt resulta perjudicial el consum de drogues i dels trastorns provinents d’una mala i deficient alimentació. Totes aquestes coses, i més, que la societat encara no té resoltes, ¿a sant de què ens pensem que és l’escola qui ha de resoldre-les? Hi ha mestres i professors a les escoles, als instituts i a la Universitat. Si més no, fins fa no gaire n’hi ha hagut. Persones d’acreditada formació universitària i del tot partidàries del saber i de l’estudi -base de tota llibertat- que ara tendeixen, a poc a poc, a ser substituïdes per simples tècnics en educació -sí, en educació, que és o hauria de ser, com sempre ha estat, cosa i afer de les famílies (el problema més gros és aquest, ja ho sé)-, gairebé monitors o dinamitzadors de vés a saber què. És per aquí que comença la decadència de tot. I és que no n’hi ha prou que els alumnes entrin a l’aula amb aquella il·lusió de com si tot fos un esbarjo. El que cal, sobretot, és que hi entrin els mestres i els professors. I, seguint Josep M. Lozano, amb tot l’ànim i amb tota l’anima. Per fomentar i expandir, justament, la memòria, la intel·ligència i la voluntat. Ningú no ha dit mai que sigui fàcil. I sense esforç no hi ha mèrit.