Una rivalitat del tot intransigent

O llibertat o igualtat (la fraternitat és tota una altra cosa). Ho tinc claríssim. Sobretot perquè no semblaria pas que totes dues coses puguin ser al mateix temps. Si ens decidim per la igualtat, no és possible que existeixi la llibertat, si més no en el sentit corrent de les llibertats individuals. I, al revés, si ens decidíssim per la llibertat, aleshores seria la igualtat la que no podria existir. Rivalitat del tot intransigent. I la sensació és que no hi ha cap altre remei sinó el d’escollir entre l’una o altra. ¿Què t’estimes més? El que ha passat ja ha passat i les conseqüències són del tot visibles. Però el que hagi de venir depèn, més que mai, dels sistema educatiu que adoptem. El joc que tot ho iguala, o el colze que és el que finalment pot arribar a fer-te sentir lliure. L’humanisme, les lletres i les ciències. En tots els aspectes i des de ja la primera escola. I encara que la vida, encabat, te l’acabis guanyant fent de manobre o de lampista, tan necessaris i imprescindibles d’altra banda. Perquè segons com tot es desenvolupi en aquest camp de l’ensenyament i de l’educació es podrà, o no, convertir un país, aquest país que diem voler, ara en general massa comú, cridaner, sorollós, agombolat i adotzenat, endarrerit, en un altre a l’altura d’unes millors i més lliures i optimistes circumstàncies. Tant de debat i tanta tertúlia i d’aquestes coses, que tanmateix són a la base de tot, a penes si se’n parla. Esclar que potser és servidor que no se n’assabenta. No dic pas que no.