Quan el turisme i el fet de viatjar no són un ofici, convé anar amb compte i seleccionar. No és pas fàcil. Un restaurant que sigui tranquil és un luxe que no es paga amb cap nombre de forquilles, per més que en disposi. De la mateixa manera que un hotel decorat amb encert i elegància no es compra a través de les estrelles que tingui. Un públic educat és gairebé un malbaratament. Qualsevol monument no envaït és un do del cel. Grolleres allaus. Convé anar amb compte. I sense por de ser considerat elitista. Ja ho deia Terenci Moix, que en aquell temps que la revolta semblava que era a la cantonada, aleshores potser sí que l’elitisme constituïa una mena de pecat social. ¿Però ara? Ara l’individu que no opta per l’elitisme està perdut; es limita a ser un número més en una llista del tot impresentable. I, per tant, el viatger veritable és tan sols aquell que ha descobert que el seu gust no es pot compartir, senzillament perquè forma part de la seva llibertat. I ara ja hi som i segurament no s’hi pot fer res, potser és ja massa tard. Si no fossis de l’ofici, la cosa més sàvia fora que, en arribar aquestes allaus de l’encara, fins i tot per part dels no creients, anomenada Setmana Santa, et fiquessis a dormir i no et despertessis fins l’endemà del Dilluns de Pasqua. Cosa que no voldria pas dir, però, que acabessis guanyant cap batalla. Aquest món deurà continuar igual d’atroç. I espera’t, que a continuació arribarà el festival de sant Jordi.