Separació entre poble i intel·lectuals. Els intel·lectuals treballen per als intel·lectuals i, així, el poble, la població, augmenta. Refinat orgull de la resignació. Coses com aquesta que deuen ser certes. El pensament, però, tan sols és seriós a través del cos. És l’aparició del cos allò que li atorga pes i força i, a més, fa definitius efectes i conseqüències. “L’ànima” sense cos tan sols produiria jocs de paraules i un munt de teories.- Perquè, a veure, per a una ànima sense ulls, ¿qui o què substituiria les llàgrimes, i d’on sorgirien sospirs i esforços, plors i enluminades d’amors? Diràs, segurament, que hi ha els sistemes filosòfics, d’acord. Pensa, però, que qualsevol d’ells en què el Cos humà no hi tingui un paper fonamental no és sinó inepte, inapte. El que vull dir-te és que el coneixement té límits. Per exemple, el mateix límit del cos humà més enllà del qual no és possible el pensament. Definició d’ànima, d’esperit: la manera com el Cos respon al món. (Dematí de Valéry).
Em fa l’efecte que tot això, a grans trets, és fonamentalment cert. Fins i tot, i com a paradoxa, si es té en compte que de vegades hi ha cossos del tot inconeguts en vida, com per exemple el de Leopardi, els quals, més enllà de qualsevol límit físic cruament extremat, poden arribar a deixar per escrit vivències que van més enllà de la més transparent fita lògica. Posem per cas el poema “L’infinito”, del qual transcric el fragment final:
“… E, come il vento
Odo stormir tra queste piante, io quello
Infinito silenzio a questa voce
Vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
E la morte stagioni, e la presente
E viva, e i l suon di lei. Così tra questa
Immensità s’annega il pensier mio:
E il naufragar m’è dolce in questo mare.”
En exquisida traducció del poeta Narcís Comadira:
“… I, com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i l’etern em revé,
i les èpoques mortes, i la d’ara,
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.”
M'agradaLiked by 1 person
Sí, grandiós Leopardi. Merci.
M'agradaM'agrada
I, al mateix temps, seguint el fil del vostre pensament, no hi deu haver la possibilitat d’un fonament més democràtic que el fet de procrear, és a dir, de donar empara a l’ànima (a l’energia sentimental que podria esdevenir conscient), i, així, desenvolupar i enfortir l’esperit, confrontat a uns límits que ha d’aprendre a conèixer. Fins i tot en circumstàncies extremament dramàtiques, Leopardi va reeixir.
M'agradaLiked by 1 person